Ball de bastons

Ahir vam viure aquell curiós matí on tots els municipis de l'Estat participaven d'un increïblement descomunal ball de bastons. Doncs ben bé vora uns 8.000 van ser els seus integrants, que feien relluir sota la llum pública i mediàtica aquest particular pal de fusta. Els informatius televisius recollien, diferentment, segons l'àmbit territorial que els hi era propi, un collage d'imatges on se succeïen homes i dones que prenien amb les seves mans aquestes vares, entre focus i càmeres i prolongats aplaudiments. Com els bastons que formen part d'aquesta popular dansa catalana, les vares esmentades tenen una tradició antiquíssima que té el seu origen a l'època medieval, en la mateixa gènesi del municipalisme. Aquell qui l'ostenta en les seves mans és converteix en el titular del màxim poder municipal.

L'alcalde -un personatge que no és aliè a ningú- però, no ha posseït ni de bon tros una naturalesa homogènia al llarg de la història. Doncs només cal girar la vista menys de mig segle enrere per veure allò que significaven aquests cap allà als anys 70 respecte allò que representen actualment. L'alcalde és, ara, el polític que emana més proximitat -o, almenys, així hauria de ser-. És un líder, evidentment, però amb una dedicació especial respecte al contacte directe de les coses "sobre el terreny". Fer aquest treball de camp és un fet, no només exigible, sinó necessari i inherent a la essència mateixa del càrrec. Quan els municipis esdevenen grans nuclis de població (sense parlar, ja, de les grans capitals de l'Estat), aquest contacte planteja cada cop més dificultats però, en cap moment, un alcalde ha d'oblidar el seu primer compromís; és un servidor d'aquells ciutadans que, alhora, són també veïns.

Ara fa tres setmanes, aquests ciutadans vam ser cridats a escollir entre unes llistes tancades de persones que s'oferien per a representar-nos políticament a a les diferents Cases de la Vila. Cal ser molt precisos a l'hora de definir allò que vam votar. Perquè tot aquell que hagi seguit amb un mínim d'atenció allò que esdevé, cada quatre anys, entre les eleccions i la constitució dels ajuntaments sabrà perfectament que els ciutadans no votem a l'alcalde. Aquest fenomen -que esdevé, alhora, sobre tota la resta d'eleccions- es fa especialment manifest en l'àmbit municipal, el més reduït de tots. Així com els diferents grups polítics, en graus més generals (autonòmic i estatal), mantenen una línia i un perfil bastant més acotable i reconeixible per tots, des de l'òptica local, presenten propostes més properes i concretes. Parlen de qüestions que el conciutadà pot sentir més seves. Pot trobar implicacions i motivacions sobre casos molt més específics i més palpables en la immediatesa. Per dir-ho d'alguna forma, les actuacions municipals gaudeixen d'un grau de tangibilitat molt més alt que la resta d'accions polítiques; doncs al cap i a la fi, la ciutat o el poble és el que és i tal com és. En aquesta mesura la correspondència de vot, en molts municipis, entre unes i altres eleccions, divergeixen significativament.

El fet, però, és que el ciutadà, en el sistema electoral vigent, es troba davant d'una pluralitat de llistes que defensen, unitàriament, una línia d'actuació, un programa polític. Ara bé, si radiografiem quins han estat els resultats de les eleccions a nivell de tota Espanya salta a la llum un fet rellevant: que dels 8084 municipis, en 1542 d'ells, cap llista política ha tret la majoria suficient com per poder governar en solitari. Dit d'altra forma, que en un de cada cinc municipis, la llista i -per defecte- el projecte polític, més votat pels ciutadans, es troba subjecte als condicionants que suposa haver de buscar aliances amb d'altres que defensaven propostes diferents. A Catalunya, pel fet d'existir una realitat que tendeix més al multipartidisme o, com a mínim, no es dóna el cas d'un bipartidisme tant polaritzat com a la resta de l'Estat, el fenomen que s'explica creix a més d'un de cada quatre municipis.

Amb tot plegat, moltes ciutats han viscut amb intensitat el procés de formació d'aquestes aliances. Les grans capitals i les poblacions més habitades han estat el principal focus mediàtic i ha produït sobre tots plegats una mena d'esquizofrènia. Érem reclamats, al mateix temps aquí i allà, volíem saber que esdevindria als municipis del nostre entorn i, alhora, al nostre propi. La rumorologia ha estat més intensa, sobretot, en aquelles poblacions més allunyades de la primera línia mediàtica on, certament, la liberalització de la comunicació que ha suposat la xarxa, ha ajudat a que molts ciutadans poguessin seguir els processos de negociació que definirien qui seria el proper alcalde.

Però, per altra banda, tot plegat resulta feixuc i l'exercici democràtic del vot perd sentit quan, més que representants, els regidors electes, han de ser intèrprets de la voluntat comuna. No té sentit votar a llistes tancades que defensen un programa quan, finalment, la política de pactes desvirtua allò que uns i altres volien. Es pot defensar això, en virtut que, així, tot és més democràtic; que en la mesura que els nostres representants polítics es veuen forçats a parlar i a constituir un programa comú, les coses han d'anar en una direcció més justa i equànime.

Però la realitat és que aquestes qüestions exegètiques i interpretatives escapen de la tasca que haurien d'exercir els polítics. En primer lloc, perquè les aliances, difícilment, poden satisfer a tots els electors que, en molts casos, es veuen defraudats quan són coneixedors que allò que van votar ha quedat diluït en una tonalitat ni d'un color ni d'un altre, sinó un intermedi extravagant que acaba per satisfer a ben pocs. En segon lloc, perquè, com a conseqüència d'aquest primer fet, es desgasta més la ja de per si malmesa classe política -en un Estat on quasi un de cada quatre ciutadans la considera com el principal problema del país-.

Per això, s'ha estès, cada cop més, el sentiment que comença a urgir una reforma del sistema electoral. Cal un nou sistema, en primer lloc, que esmeni les incorreccions del vigent però, al mateix temps, que no en derivin d'altres. Evidentment, obrir el debat significa iniciar una discussió sobre què pot ser més idoni i, paradoxalment, aquesta només es pot originar en el sinus d'allò que ha resultat d'aquest sistema caduc. Però, el cert, és que a les eleccions municipals es fa palesa, més que en qualsevol altre convocatòria electoral, la obsolescència d'un procediment on el vot és una delegació a un "no se sap ben bé què".

Des de la perspectiva que aquí es defensa, aquest nou sistema, hauria d'anar en la línia de poder realitzar un cribratge entre els diferents candidats que lideren un projecte, fins que, democràticament, s'acabés imposant aquell que triés la majoria. Per altra banda, això no s'hauria d'entendre com una derivació cap a un sistema personalista, on la figura s'imposés als representants i, aquesta, exercís la seva tasca executiva desvinculant-la de tota la resta de poders. Els regidors han de seguir jugant un paper clau en la governabilitat dels municipis. Cada assumpte particular ha de ser debatut, atenent a totes les esmenes que es proposin. Els Plens municipals han de ser veritables espais de debat públic -i com a tal, defugir de tot obscurantisme i fer arribar amb la màxima transparència allò que és matèria de tots els ciutadans-.

Mentre el sistema electoral continuï sense modificacions -i no hi ha cap indici que, des de les esferes de poder corresponents, hi hagi voluntat de fer-les- la constitució dels governs municipals continuarà sent com fins ara. Com un gran ball de bastons on la parella ara és la de davant, ara la de la dreta; mitja volta, cop al terra i canvia. I, entretant, el ciutadà, desorientat haurà perdut la seva referència. Ja no sabrà qui era aquell a qui ell volia atorgar la vara.