Avui és 23 de març de 2020.
Aquesta seria, per antonomàsia, la forma ortodoxa d'iniciar un diari. A continuació, els fets. I, què és un fet sinó allò que fa del moment cronològic quelcom específic? Es pot fer cronologia de l'homogeneïtat?
Aquesta seria, per antonomàsia, la forma ortodoxa d'iniciar un diari. A continuació, els fets. I, què és un fet sinó allò que fa del moment cronològic quelcom específic? Es pot fer cronologia de l'homogeneïtat?
És evident, no hi ha un moment igual; que cada núvol del cel, amb la seva forma repercutirà, amb la seva ombra, sobre els rajos solars que es projecten sobre el meu escriptori. I més encara; que cada intermitència entre l'esdevenir solar genera en mi una mena de joia interna, com, alhora, d'enuig i tristor em provoca la seva mancança.
No obstant això, la sensació és com d'una uniformitat tan incommensurable que tot esdevé diàriament i res del que no ha esdevingut esdevindrà ja mai més. Esdevenen les hores i, en tant, la meva vida prossegueix. Segueix en el fet de venir i tornar, en la repetició d'allò que ja he fet i que refaig, com Penèlope en la seva homèrica espera. Això, tot just, és el que faig avui.
I certament, avui és, concretament això: avui. Tautològic, sí, però en la reclusió antivírica, tot esdevé com en una mena d'amalgama temporal on les coses es barregen i els artificis dels segons, minuts, hores i -fins i tot- dies, es desdibuixen. Així, visc el temps i, en ell, percebo les coses; com en una 'nàusea' sartriana, on ja no es distingeix res en la seva nomenclatura. Doncs quan allò que és avui, indiferentment, podria haver estat ahir o demà; quan això esdevé, el diari d'avui és el diari de qualsevol altre dia. El dia a dia d'un confinament.
