La Plaça agonitza...

Feia tres setmanes, la Plaça Catalunya era més viva que mai. Ara, pocs dies després, agonitza. Ahir a la matinada, pels volts de l'una, encara es debatia. Continuar o no continuar. Aquesta era la qüestió. Semblava ser que, aleshores, ja s'havia votat i, seguint els dictàmens de l'autodemocràcia que exigeix el moviment per la "Democràcia Real Ja", el futur dels acampats estava decidit. Evidentment, la majoria s'havia imposat; democràticament.

En el torn posterior d'intervencions, els joves arengaven a una Plaça de capa caiguda. De fet, aquells discursos posseïen un apassionament profundament desapassionat. Un rerefons revolucionari que res tenien a veure amb la retòrica lúcida d'aquells personatges històrics, dels grans populistes que obnubilaven les masses amb la seva paraula. L'alcohol i altres substàncies psicotròpiques presents a l'"atmosfera" contribuïen a relaxar la intensitat d'aquells parlaments. Les desenes de persones que seien a la Plaça ho rebien amb deferència i algun que altre intent d'alçada de braços i una agitació de les mans --un dels estendard a partir del qual el moviment ha simbolitzat un aplaudiment "silenciós"-. Aquelles paraules empatitzaven amb la majoria de joves, no tant pel contingut, com pel fet que la freqüència del so generava unes dolces vibracions internes. Una mena de música de fons que amenitzava la matinada.

Jo, des del Portal de l'Àngel, i com aquells tripulants grecs de la nau de l'intrèpid Odisseu, que desviaven el seu destí rendits a la candidesa de la melodia de les Sirenes, vaig dirigir-me sense reflexionar un sol instant, només guiat per la curiositat de saber què hi havia darrera d'aquells greus amplificats que reverberaven sobre les proximitats del "rovell de l'ou".

Era coneixedor, per la premsa, que, en aquell moment, s'acabava de debatre el futur de tot plegat. Al final, què? Continuaven? O no? En aquest últim cas, haurien consensuat algun full de ruta a seguir? L'assumpte, a priori, era tant senzill com entrar-hi i preguntar. En una "Democràcia Real" i, al bell mig del seu nucli decisori, si alguna cosa era evident és que hi sobraria informació.

Decideixo entrar. De fet, tres personatges que custodiaven un dels accessos de la Plaça, em fan entrar . No formaven part de cap comissió de seguretat. No pretenien evitar infiltracions de Mossos d'Esquadra o altres persones alienes que poguessin entrar amb l'objectiu de dinamitar la mobilització des de dins. Simplement era un subcomitè de la comissió de la felicitat etílica i psicotròpica que, espontàniament, s'havien situat en aquest punt. Eren persones contundents i pesades, amb unes barbes especialment poblades que oferien un cuidat aspecte de deixadesa. Era el primer contacte. Vaig comunicar que jo també estava "indignat". Que volia saber què s'havia decidit. Entre uns riures contagiosos que denotaven que aquelles persones havien aconseguit un nivell d'afinitat altíssim i que eren partícips d'una veritable democràcia "flotant", em van convidar a saber-ho. Cop a l'esquena i cap endins. Un cop violent, en la seva mesura, confraternal i, sobretot, profundament "democràtic".

Ja era a dins. Deslliurat d'aquell riure empallegós, vaig apropar-me a un dels joves que, dret, semblava seguir allò que es comentava a l'escenari. "Què han dit? Es continua?". No ho sabia. Acabava d'arribar. Al costat i ha una altra colla de nois, també dempeus, cap al fons de la Plaça --la zona més propera a la Rambla i oposada a la tribuna d'oradors-. Tampoc ells podien contestar-me la pregunta.

Decideixo endinsar-me cap a la catifa de persones assegudes que s'estenien sobre els quadrants que tendien a Collserola --més a prop de l'escenari- pensant que allà les paraules arribaven més nítides. No m'equivocava. Algú era capaç de donar alguna mena d'explicació. Repeteixo per quart cop la pregunta. Em contesten: "Sí, sembla que sí, que de moment ens quedem uns dies més". "Aleshores, - pregunto- no s'ha determinat cap línia a seguir més enllà de la mobilització de Plaça Catalunya? No es descentralitza? No anirà als barris?". "Sí, sembla que aquesta és la idea, que anirem als barris".

Així, la resposta és sí. Sí, sembla que continua. Sí, sembla que no. Posats a preferir, m'agradaven més aquells que "no sabien" més que no pas aquell xicot que tot ho afirmava. Per parlar sense dir res és millor, directament, callar. El noi estava estirat. M'exalto una mica davant tanta passivitat. Li comento que em fa la sensació que "comencem a estar una mica apalancats", que la protesta és i ha de ser activa i això, cada dia que passa, ho és menys. Alerto que es comença a estendre la sensació que això és un "botellón" encobert. Ell afirma, evidentment. "Sí". Em dona tota la raó mentre m'escolta estirat. I, per primer cop, aporta alguna cosa: "També tenim dret a fer unes cervesetes quan arriba la nit". No en tinc cap dubte i el recolzo en aquest punt. Però, lògicament, fer-ho en un àmbit on la finalitat és refer un sistema just i equitatiu representa tota una exaltació a la cultura del no-fer-res. Un hedonisme utòpic i superflu d'una societat permanentment alcoholitzada. Constato, per altra banda, que la nit, a Plaça Catalunya, no és un "botellón" encobert. L'última paraula és totalment desencertada. Doncs no hi ha cap pretensió d'encobrir res. La gent beu sense amagar-se i els venedors indis i pakistanesos de llaunes han vist una mina d'or en la nocturnitat del moviment 15-M.
Desisteixo de continuar preguntant pel resultat de la decisió. Prefereixo fer una passejada i copsar allò que passa més endavant, cap allà on són els oradors. M'hi apropo però em costa accedir. El perímetre, més encara que l'interior, està infestat de venedors ambulants de cervesa mentre, d'altres, ofereixen una mena d'empanades d'una higiene més que dubtosa. M'aturo i li pregunto a un d'ells com li va el negoci. Riu. Comenta que ell espera allà fora. Ell no vol entrar a la Plaça. Amb un castellà difícilment intel·ligible, em fa entendre que prefereix aquesta posició per encolomar algunes cerveses de més als "borratxos" que surten de dins. Estratègies comercials.
Per fi aconsegueixo apropar-me el màxim possible a la zona on hi ha la tribuna des de la qual parla la gent. Bordejant el costat més proper a la muntanya, allà on són les fonts, veig la zona de descans, on tants han passat les últimes nits aquests dies. Per les hores que eren hi havia prou activitat. La proximitat a l'escenari devia dificultar el son. Em situo just a la banda dreta de la tarima, on algú ha pres la paraula. Pregunto que s'ha de fer per parlar. Em diuen que ja s'han assignat tots els torns i que, fins demà, ja res. Una noia, amb una exaltació que desprenia un significatiu enolisme, crida: "Es que estem tan indignats que ens indignem perquè tots els indignats volen parlar!". És, sens dubte, la frase amb més substància de tot el que he sentit fins ara. Fins i tot contenia una al·literació atractiva. Certament seductora. Els discursos, per altra banda eren soporífers. Però en l'ensopiment general, descobreixo per fi l'interrogant. Havien votat marxar!
Quan? No ho sabia. Però semblava que finalment, l'acampada a la plaça més cèntrica de la ciutat s'encaminava al seu final. Després de ben bé tres quarts d'hora havia aconseguit destapar la gran pregunta. Em donava per satisfet i decidia posar fi al passeig. Mentre marxava, descobria una altra subcomissió que em va despertar interès. Es tractava d'una colla d'unes cinc persones, estirades sobre tovalloles. Era una subcomissió de "cinema", no creatiu, sinó passiu. Havien instal·lat una pantalla plana de televisor d'un bon grapat de polzades. Desconec la presa elèctrica que alimentava aquell aparell. Desconec, igualment, la naturalesa del film que es representava. En tot cas, no deixava de ser l'última curiositat i contradicció d'un moviment on tothom era admès però que, en qüestió d'uns pocs dies havia adquirit un caire ben diferent respecte a allò que molts vam creure veure durant la seva primera setmana de vida.