Aquella Mediterrània...

En el crepuscle vespertí del dia que el Sol irradia amb més força la Mediterrània. En l'instant, tot just, en el que davalla el Gran Astre. L'estiu esclata, intensament, sobre un cel de núvols passatgers que, amb la tramuntana, remeten rere les muntanyes i es perden a la llunyania, engolits pels penya-segats tintats, subtilment, d'un taronja que cedeix a la immensa blavor, cada cop més enfosquida.

Així, com en aquells viatges iniciàtics on a algú se li revela els més pregon dels Secrets de les bèsties subterrànies. Com en aquells tortuosos caminars que els antics realitzaven cap a Delfos -el lloc més sacre dels hel·lènics-. Igualment, el lapse que esdevé des que s'inicia la pretesa conquesta de Cadaqués, fins l'arribada al poble, és un instant de preparació iniciàtica. Una mena de propedèutica d'una Eleusis contemporània. Un esforç que requereix la profanació del Secret. La d'aquella Mediterrània Ideal que ja només perviu com a imatge de quelcom que ja ha deixat d'existir fa temps. Cadaqués és l'únic indret que conté aquella puresa, encara, virginal. Protegida per la millor fortificació. L'única que s'ha comprovat indestructible a les anises conqueridores d'aquest modern paràsit. Cap altra que la pròpia Natura.

Introduït en aquell indret de temps petrificat i, alhora, tant viu com el que més, és possible sentir la retirada dels déus pagans que, allà, encara romanen, desprenent, igualment, la seva màgia i la seva terribilitat. Doncs, en veure el poble, tant blanc, estenent-se sobre la falda de la muntanya que davalla fins la mar, un sent la equilibrada barreja entre plaer i agitació. Quan el Secret és revelat, alguna cosa trontolla dins la nostra ànima.

A dins, ja, de la fortificació, es veuen majestuoses les torres i els baluards. La foscor de la llicorella -aquesta pedra fosca i laminar tant particular d'aquesta terra- que ens posa sobre la taula, novament, el joc dual que esdevé en tot moment i que és la causa i l'origen de l'harmonia perfecta. Doncs el contrapunt és la blancor de les humanes construccions. En aquest dolç diàleg es desprèn la força tel·lúrica d'aquest poblet de l'Empordà. En cada indret es percep la particularitat del lloc com un diàleg tens i agradable entre allò natural i artificial. Les cases blanques i el seu joc magnífic d'obertures, de patis i de porxos -d'aquesta Mediterrània intemporal- es generen i creixen, espontàniament, sobre llengües de llicorella que s'endinsen en el sinus mateix de la Casa. Així, la construcció de l'Home és la manifestació de la pròpia Revelació. És evident que aquells qui varen construir el poble coneixien el Secret, havien sabut escoltar aquella veu dels déus de l'Antiguitat.

L'església, alçant-se amb fermesa, però amb la justa humilitat, posa de manifest un pacte estrany entre aquell Déu que ha guiat la nostra cultura des de fa dos mil·lennis i aquells que, sota les pedres de la vetusta Empúries, van remetre cap a aquest petit reducte costaner. I és tot just així que, el foc regenerador de la paganitat impregna de color aquest cel, ja negre. L'esperit del foc desfà i refà. Mostra la plenitud. Entre el sotracs i les llums, s'escolta el Secret. L'esperit li fa un lloc. Després d'escoltar la seva veu, alguna cosa canvia, ineludiblement, per sempre.