Aquests dies els mitjans s’han fet ressò d’una significativa efemèride: el dia 20 va fer mig segle que John F. Kennedy va prendre possessió del càrrec de President dels Estats Units. La seva mort prematura i el fet com aquesta va esdevenir van contribuir a alçar la figura d’aquest personatge a la categoria de mite i, probablement, el seu nom desperta entre el ciutadà nord-americà una admiració reverencial només comparable amb la generada pels emblemàtics George Washington, Thomas Jefferson i Abraham Lincoln.
Per a la història ha pasat el discurs inaugural de la seva presidència a on apel·lava al ciutadà a desenvolupar un paper actiu i no ésser un mer espectador, mitjançant una de les frases més conegudes i repetides en els últims temps a la política:
«Ask not what your country can do for you; ask what you can do for your country.»
La traducció al català seria la següent: “No et preguntis que pot fer el teu país per tu; pregunta’t que pots fer tu pel teu país”. Però, com en les bones pel·lícules, la traducciò (el doblatge) desdibuixa part del seu sentit original. En anglès, tal i com va ser va ser pronunciada, la frase té contingut en la seva pròpia sonoritat.
No es casual, en aquest sentit, que el pronom personal tu tingui una coincidència fonètica en múltiples llengües. Tant en les romàniques, com en les anglosaxones -en el “you” o el “du”-, la u ressona amb especial intensitat. I es que si una vocal té una vibració apel·lativa o, fins i tot imperativa, aquesta es la u. Si bé la a exclama i la e interroga, la u penetra profundament en el receptor, despertant-lo de tot ensopiment. Així, Kennedy, amb unes reconegudes dots oratòries feia ús d’aquest recurs literari que coneixem com a al·literació.
No es casual, en aquest sentit, que el pronom personal tu tingui una coincidència fonètica en múltiples llengües. Tant en les romàniques, com en les anglosaxones -en el “you” o el “du”-, la u ressona amb especial intensitat. I es que si una vocal té una vibració apel·lativa o, fins i tot imperativa, aquesta es la u. Si bé la a exclama i la e interroga, la u penetra profundament en el receptor, despertant-lo de tot ensopiment. Així, Kennedy, amb unes reconegudes dots oratòries feia ús d’aquest recurs literari que coneixem com a al·literació.
Kennedy apuntava al ciutadà amb el dit de la paraula. No podia passar desapercebuda la frase i, cinquanta anys després encara se’n parla. I certament, és el moment, amb l’excusa de l’efemèride, de fer la ressonar novament, amb tota la potència que Kennedy li va donar.
Amb aquest article, torno a posar l'accent en allò que ja he apuntat, fins ara, en diverses ocasions: ja no podem posar més excuses, som ciutadans. El joc de l’apolitisme és des dels seus orígens una fal·làcia. I el ciutadà ha d'assumir que ell és la unitat política mínima i fonamental. Així, no podem ser ni passius, ni tan sols merament reactius. L’activitat és l’única possibilitat. I ara més que mai una exigència.
Acabo citant la part final d’una carta meva que va ser publicada al diari El País del passat dia 18 de gener sota el títol Por una reforma estructural del sistema político que comparteix l’esperit de les paraules que Kennedy va fer sonar a les orelles de tot el món (és a dir, l'acció):
«No es tarea fácil. Pero el ciudadano debe asumir que ha llegado el momento de tomar la palabra. Exigir nuestros derechos y ejercer nuestros deberes. La ciudadanía es un derecho y también un deber. No lo olvidemos.»
«No es tarea fácil. Pero el ciudadano debe asumir que ha llegado el momento de tomar la palabra. Exigir nuestros derechos y ejercer nuestros deberes. La ciudadanía es un derecho y también un deber. No lo olvidemos.»
No hay comentarios:
Publicar un comentario