BlogESfera. Directorio de Blogs Hispanos escritos -reflexions variades-: Pacifisme bel·ligerant

sábado, 1 de octubre de 2011

Pacifisme bel·ligerant

En aparença, el títol pot semblar un oxímoron; doncs els conceptes llatins de pax i bellum que fonamenten aquests dos termes són, a priori, antitètics. Però a jugar, arrel de la refundació d'aquells partits que en temps pretèrits es van autoanomenar comunistes, el concepte de "pacifisme bel·ligerant" podria ser, probablement, un epígraf definitori amb un alt grau d'efectisme. Més, en uns temps on la condensació semàntica és fonamental. Més encara, quan la comunió d'idees antitètiques desperta una mena d'especial magnetisme. Aquestes dues paraules, segurament, poden oferir un bon rendiment, mesurat en el baròmetre del màrqueting polític.
D'entrada, la idea de casar aquestes dos termes sorgeix d'una contradicció històrica. Doncs pensant en l'esdevenir del comunisme, tant espanyol com català, un pot apreciar com el Partido Comunista de España, per la part espanyola, i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, per la catalana, ja no "existeixen". Algú, molt primmirat, pot afirmar que no és cert, que tant el PCE com el PSUC, hi són; ara bé, que es coneixen amb el nom de Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya-Verds, respectivament. Cert, i aquí rau el veritable interès de la qüestió.
Tant el PCE com el PSUC són partits de llarguíssima tradició política. Entorn a ells, a més -i especialment en el cas català- va gravitar la veritable oposició clandestina al règim. Ambdós parits van ser bel·ligerants i, en el seu moment, fins i tot bel·licistes. Doncs no van veure passar la Guerra com quelcom que no anés amb ells, ans al contrari; s'hi van implicar. Hi van participar. Van lluitar, prevenint l'avenç de les forces feixistes. I durant la dictadura, l'activisme polític va aglutinar entorn a ells el veritable esperit de l'esquerra militant.
Arribada la democràcia i desmantellada la URSS, la paraula "comunista" va adquirir un caire pejoratiu suprem. El comunisme s'havia degradat per les males praxis alienes i tothom defugia d'aquesta qualificació; associada ineludiblement al totalitarisme soviètic. I va ser així com els antics comunistes es van refundar, abraçant un nou corrent que la nomenclatura política va titllar d'ecosocialisme o ecopacifisme. Els comunistes esdevenien "ex" i s'alineaven envers a una refundació de l'esquerra. Tot plegat, però, havia de casar amb l'activisme militant. Doncs els ex-comunistes i nous ecopacifistes havien de continuar representant l'esquerra de la socialdemocràcia. Havien de continuar sent "més d'esquerres que els d'esquerres". I això, renunciant a la violència i sent profundament pacifistes.
Així, la idea de "pacifisme bel·ligerant" és, doncs, una declaració de principis. La prioritat, ara, és defensar la pau i la igualtat social, però sempre des d'una posició alternativa. Per coherència ideològica, la bel·ligerància ha de ser sempre crítica i, això, és, inevitablement, contrària al poder. El "pacifisme bel·ligerant" és, sempre, un mitjà i, com a tal, ha d'exercir-se sempre des de l'oposició política. Ara bé, el mitjà pot esdevenir teleològic, en la mesura que es parteix d'un a priori segons el qual la governabilitat plena és inaccessible i que, en tot cas, qualsevol participació en ella ha d'exercir-se des d'una posició correctora.
La refundació del comunisme ha relegat als seus successors a una posició inevitablement minoritària -en tant que alternativa-. Per tant, la doctrina, ara, no pot ser més que aquesta: "pacifisme bel·ligerant". Les fites immediates, doncs, per a aquests partits, no poden ser altres que aquestes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario