Ball de bastons

Ahir vam viure aquell curiós matí on tots els municipis de l'Estat participaven d'un increïblement descomunal ball de bastons. Doncs ben bé vora uns 8.000 van ser els seus integrants, que feien relluir sota la llum pública i mediàtica aquest particular pal de fusta. Els informatius televisius recollien, diferentment, segons l'àmbit territorial que els hi era propi, un collage d'imatges on se succeïen homes i dones que prenien amb les seves mans aquestes vares, entre focus i càmeres i prolongats aplaudiments. Com els bastons que formen part d'aquesta popular dansa catalana, les vares esmentades tenen una tradició antiquíssima que té el seu origen a l'època medieval, en la mateixa gènesi del municipalisme. Aquell qui l'ostenta en les seves mans és converteix en el titular del màxim poder municipal.

L'alcalde -un personatge que no és aliè a ningú- però, no ha posseït ni de bon tros una naturalesa homogènia al llarg de la història. Doncs només cal girar la vista menys de mig segle enrere per veure allò que significaven aquests cap allà als anys 70 respecte allò que representen actualment. L'alcalde és, ara, el polític que emana més proximitat -o, almenys, així hauria de ser-. És un líder, evidentment, però amb una dedicació especial respecte al contacte directe de les coses "sobre el terreny". Fer aquest treball de camp és un fet, no només exigible, sinó necessari i inherent a la essència mateixa del càrrec. Quan els municipis esdevenen grans nuclis de població (sense parlar, ja, de les grans capitals de l'Estat), aquest contacte planteja cada cop més dificultats però, en cap moment, un alcalde ha d'oblidar el seu primer compromís; és un servidor d'aquells ciutadans que, alhora, són també veïns.

Ara fa tres setmanes, aquests ciutadans vam ser cridats a escollir entre unes llistes tancades de persones que s'oferien per a representar-nos políticament a a les diferents Cases de la Vila. Cal ser molt precisos a l'hora de definir allò que vam votar. Perquè tot aquell que hagi seguit amb un mínim d'atenció allò que esdevé, cada quatre anys, entre les eleccions i la constitució dels ajuntaments sabrà perfectament que els ciutadans no votem a l'alcalde. Aquest fenomen -que esdevé, alhora, sobre tota la resta d'eleccions- es fa especialment manifest en l'àmbit municipal, el més reduït de tots. Així com els diferents grups polítics, en graus més generals (autonòmic i estatal), mantenen una línia i un perfil bastant més acotable i reconeixible per tots, des de l'òptica local, presenten propostes més properes i concretes. Parlen de qüestions que el conciutadà pot sentir més seves. Pot trobar implicacions i motivacions sobre casos molt més específics i més palpables en la immediatesa. Per dir-ho d'alguna forma, les actuacions municipals gaudeixen d'un grau de tangibilitat molt més alt que la resta d'accions polítiques; doncs al cap i a la fi, la ciutat o el poble és el que és i tal com és. En aquesta mesura la correspondència de vot, en molts municipis, entre unes i altres eleccions, divergeixen significativament.

El fet, però, és que el ciutadà, en el sistema electoral vigent, es troba davant d'una pluralitat de llistes que defensen, unitàriament, una línia d'actuació, un programa polític. Ara bé, si radiografiem quins han estat els resultats de les eleccions a nivell de tota Espanya salta a la llum un fet rellevant: que dels 8084 municipis, en 1542 d'ells, cap llista política ha tret la majoria suficient com per poder governar en solitari. Dit d'altra forma, que en un de cada cinc municipis, la llista i -per defecte- el projecte polític, més votat pels ciutadans, es troba subjecte als condicionants que suposa haver de buscar aliances amb d'altres que defensaven propostes diferents. A Catalunya, pel fet d'existir una realitat que tendeix més al multipartidisme o, com a mínim, no es dóna el cas d'un bipartidisme tant polaritzat com a la resta de l'Estat, el fenomen que s'explica creix a més d'un de cada quatre municipis.

Amb tot plegat, moltes ciutats han viscut amb intensitat el procés de formació d'aquestes aliances. Les grans capitals i les poblacions més habitades han estat el principal focus mediàtic i ha produït sobre tots plegats una mena d'esquizofrènia. Érem reclamats, al mateix temps aquí i allà, volíem saber que esdevindria als municipis del nostre entorn i, alhora, al nostre propi. La rumorologia ha estat més intensa, sobretot, en aquelles poblacions més allunyades de la primera línia mediàtica on, certament, la liberalització de la comunicació que ha suposat la xarxa, ha ajudat a que molts ciutadans poguessin seguir els processos de negociació que definirien qui seria el proper alcalde.

Però, per altra banda, tot plegat resulta feixuc i l'exercici democràtic del vot perd sentit quan, més que representants, els regidors electes, han de ser intèrprets de la voluntat comuna. No té sentit votar a llistes tancades que defensen un programa quan, finalment, la política de pactes desvirtua allò que uns i altres volien. Es pot defensar això, en virtut que, així, tot és més democràtic; que en la mesura que els nostres representants polítics es veuen forçats a parlar i a constituir un programa comú, les coses han d'anar en una direcció més justa i equànime.

Però la realitat és que aquestes qüestions exegètiques i interpretatives escapen de la tasca que haurien d'exercir els polítics. En primer lloc, perquè les aliances, difícilment, poden satisfer a tots els electors que, en molts casos, es veuen defraudats quan són coneixedors que allò que van votar ha quedat diluït en una tonalitat ni d'un color ni d'un altre, sinó un intermedi extravagant que acaba per satisfer a ben pocs. En segon lloc, perquè, com a conseqüència d'aquest primer fet, es desgasta més la ja de per si malmesa classe política -en un Estat on quasi un de cada quatre ciutadans la considera com el principal problema del país-.

Per això, s'ha estès, cada cop més, el sentiment que comença a urgir una reforma del sistema electoral. Cal un nou sistema, en primer lloc, que esmeni les incorreccions del vigent però, al mateix temps, que no en derivin d'altres. Evidentment, obrir el debat significa iniciar una discussió sobre què pot ser més idoni i, paradoxalment, aquesta només es pot originar en el sinus d'allò que ha resultat d'aquest sistema caduc. Però, el cert, és que a les eleccions municipals es fa palesa, més que en qualsevol altre convocatòria electoral, la obsolescència d'un procediment on el vot és una delegació a un "no se sap ben bé què".

Des de la perspectiva que aquí es defensa, aquest nou sistema, hauria d'anar en la línia de poder realitzar un cribratge entre els diferents candidats que lideren un projecte, fins que, democràticament, s'acabés imposant aquell que triés la majoria. Per altra banda, això no s'hauria d'entendre com una derivació cap a un sistema personalista, on la figura s'imposés als representants i, aquesta, exercís la seva tasca executiva desvinculant-la de tota la resta de poders. Els regidors han de seguir jugant un paper clau en la governabilitat dels municipis. Cada assumpte particular ha de ser debatut, atenent a totes les esmenes que es proposin. Els Plens municipals han de ser veritables espais de debat públic -i com a tal, defugir de tot obscurantisme i fer arribar amb la màxima transparència allò que és matèria de tots els ciutadans-.

Mentre el sistema electoral continuï sense modificacions -i no hi ha cap indici que, des de les esferes de poder corresponents, hi hagi voluntat de fer-les- la constitució dels governs municipals continuarà sent com fins ara. Com un gran ball de bastons on la parella ara és la de davant, ara la de la dreta; mitja volta, cop al terra i canvia. I, entretant, el ciutadà, desorientat haurà perdut la seva referència. Ja no sabrà qui era aquell a qui ell volia atorgar la vara.

La Plaça agonitza...

Feia tres setmanes, la Plaça Catalunya era més viva que mai. Ara, pocs dies després, agonitza. Ahir a la matinada, pels volts de l'una, encara es debatia. Continuar o no continuar. Aquesta era la qüestió. Semblava ser que, aleshores, ja s'havia votat i, seguint els dictàmens de l'autodemocràcia que exigeix el moviment per la "Democràcia Real Ja", el futur dels acampats estava decidit. Evidentment, la majoria s'havia imposat; democràticament.

En el torn posterior d'intervencions, els joves arengaven a una Plaça de capa caiguda. De fet, aquells discursos posseïen un apassionament profundament desapassionat. Un rerefons revolucionari que res tenien a veure amb la retòrica lúcida d'aquells personatges històrics, dels grans populistes que obnubilaven les masses amb la seva paraula. L'alcohol i altres substàncies psicotròpiques presents a l'"atmosfera" contribuïen a relaxar la intensitat d'aquells parlaments. Les desenes de persones que seien a la Plaça ho rebien amb deferència i algun que altre intent d'alçada de braços i una agitació de les mans --un dels estendard a partir del qual el moviment ha simbolitzat un aplaudiment "silenciós"-. Aquelles paraules empatitzaven amb la majoria de joves, no tant pel contingut, com pel fet que la freqüència del so generava unes dolces vibracions internes. Una mena de música de fons que amenitzava la matinada.

Jo, des del Portal de l'Àngel, i com aquells tripulants grecs de la nau de l'intrèpid Odisseu, que desviaven el seu destí rendits a la candidesa de la melodia de les Sirenes, vaig dirigir-me sense reflexionar un sol instant, només guiat per la curiositat de saber què hi havia darrera d'aquells greus amplificats que reverberaven sobre les proximitats del "rovell de l'ou".

Era coneixedor, per la premsa, que, en aquell moment, s'acabava de debatre el futur de tot plegat. Al final, què? Continuaven? O no? En aquest últim cas, haurien consensuat algun full de ruta a seguir? L'assumpte, a priori, era tant senzill com entrar-hi i preguntar. En una "Democràcia Real" i, al bell mig del seu nucli decisori, si alguna cosa era evident és que hi sobraria informació.

Decideixo entrar. De fet, tres personatges que custodiaven un dels accessos de la Plaça, em fan entrar . No formaven part de cap comissió de seguretat. No pretenien evitar infiltracions de Mossos d'Esquadra o altres persones alienes que poguessin entrar amb l'objectiu de dinamitar la mobilització des de dins. Simplement era un subcomitè de la comissió de la felicitat etílica i psicotròpica que, espontàniament, s'havien situat en aquest punt. Eren persones contundents i pesades, amb unes barbes especialment poblades que oferien un cuidat aspecte de deixadesa. Era el primer contacte. Vaig comunicar que jo també estava "indignat". Que volia saber què s'havia decidit. Entre uns riures contagiosos que denotaven que aquelles persones havien aconseguit un nivell d'afinitat altíssim i que eren partícips d'una veritable democràcia "flotant", em van convidar a saber-ho. Cop a l'esquena i cap endins. Un cop violent, en la seva mesura, confraternal i, sobretot, profundament "democràtic".

Ja era a dins. Deslliurat d'aquell riure empallegós, vaig apropar-me a un dels joves que, dret, semblava seguir allò que es comentava a l'escenari. "Què han dit? Es continua?". No ho sabia. Acabava d'arribar. Al costat i ha una altra colla de nois, també dempeus, cap al fons de la Plaça --la zona més propera a la Rambla i oposada a la tribuna d'oradors-. Tampoc ells podien contestar-me la pregunta.

Decideixo endinsar-me cap a la catifa de persones assegudes que s'estenien sobre els quadrants que tendien a Collserola --més a prop de l'escenari- pensant que allà les paraules arribaven més nítides. No m'equivocava. Algú era capaç de donar alguna mena d'explicació. Repeteixo per quart cop la pregunta. Em contesten: "Sí, sembla que sí, que de moment ens quedem uns dies més". "Aleshores, - pregunto- no s'ha determinat cap línia a seguir més enllà de la mobilització de Plaça Catalunya? No es descentralitza? No anirà als barris?". "Sí, sembla que aquesta és la idea, que anirem als barris".

Així, la resposta és sí. Sí, sembla que continua. Sí, sembla que no. Posats a preferir, m'agradaven més aquells que "no sabien" més que no pas aquell xicot que tot ho afirmava. Per parlar sense dir res és millor, directament, callar. El noi estava estirat. M'exalto una mica davant tanta passivitat. Li comento que em fa la sensació que "comencem a estar una mica apalancats", que la protesta és i ha de ser activa i això, cada dia que passa, ho és menys. Alerto que es comença a estendre la sensació que això és un "botellón" encobert. Ell afirma, evidentment. "Sí". Em dona tota la raó mentre m'escolta estirat. I, per primer cop, aporta alguna cosa: "També tenim dret a fer unes cervesetes quan arriba la nit". No en tinc cap dubte i el recolzo en aquest punt. Però, lògicament, fer-ho en un àmbit on la finalitat és refer un sistema just i equitatiu representa tota una exaltació a la cultura del no-fer-res. Un hedonisme utòpic i superflu d'una societat permanentment alcoholitzada. Constato, per altra banda, que la nit, a Plaça Catalunya, no és un "botellón" encobert. L'última paraula és totalment desencertada. Doncs no hi ha cap pretensió d'encobrir res. La gent beu sense amagar-se i els venedors indis i pakistanesos de llaunes han vist una mina d'or en la nocturnitat del moviment 15-M.
Desisteixo de continuar preguntant pel resultat de la decisió. Prefereixo fer una passejada i copsar allò que passa més endavant, cap allà on són els oradors. M'hi apropo però em costa accedir. El perímetre, més encara que l'interior, està infestat de venedors ambulants de cervesa mentre, d'altres, ofereixen una mena d'empanades d'una higiene més que dubtosa. M'aturo i li pregunto a un d'ells com li va el negoci. Riu. Comenta que ell espera allà fora. Ell no vol entrar a la Plaça. Amb un castellà difícilment intel·ligible, em fa entendre que prefereix aquesta posició per encolomar algunes cerveses de més als "borratxos" que surten de dins. Estratègies comercials.
Per fi aconsegueixo apropar-me el màxim possible a la zona on hi ha la tribuna des de la qual parla la gent. Bordejant el costat més proper a la muntanya, allà on són les fonts, veig la zona de descans, on tants han passat les últimes nits aquests dies. Per les hores que eren hi havia prou activitat. La proximitat a l'escenari devia dificultar el son. Em situo just a la banda dreta de la tarima, on algú ha pres la paraula. Pregunto que s'ha de fer per parlar. Em diuen que ja s'han assignat tots els torns i que, fins demà, ja res. Una noia, amb una exaltació que desprenia un significatiu enolisme, crida: "Es que estem tan indignats que ens indignem perquè tots els indignats volen parlar!". És, sens dubte, la frase amb més substància de tot el que he sentit fins ara. Fins i tot contenia una al·literació atractiva. Certament seductora. Els discursos, per altra banda eren soporífers. Però en l'ensopiment general, descobreixo per fi l'interrogant. Havien votat marxar!
Quan? No ho sabia. Però semblava que finalment, l'acampada a la plaça més cèntrica de la ciutat s'encaminava al seu final. Després de ben bé tres quarts d'hora havia aconseguit destapar la gran pregunta. Em donava per satisfet i decidia posar fi al passeig. Mentre marxava, descobria una altra subcomissió que em va despertar interès. Es tractava d'una colla d'unes cinc persones, estirades sobre tovalloles. Era una subcomissió de "cinema", no creatiu, sinó passiu. Havien instal·lat una pantalla plana de televisor d'un bon grapat de polzades. Desconec la presa elèctrica que alimentava aquell aparell. Desconec, igualment, la naturalesa del film que es representava. En tot cas, no deixava de ser l'última curiositat i contradicció d'un moviment on tothom era admès però que, en qüestió d'uns pocs dies havia adquirit un caire ben diferent respecte a allò que molts vam creure veure durant la seva primera setmana de vida.

No hay quien se salve

La desafección de la ciudadanía respecto a cualquier poder fáctico ha llegado a la máxima expresión tras el estallido de la grave crisis económica en la que estamos inmersos. Es fácil evidenciar esto en los recientes movimientos sociales, de generación espontánea, acontecidos en diferentes lugares del Estado. El mensaje es claro: quien nos ha conducido a la crisis debe pagar por ello.

Esta reclamación es tan legítima como legal. Pues solo hace falta apelar al principio de responsabilidad civil, según el cual en cualquier “acción u omisión [que] causa[ra] daño a otro, interviniendo culpa o negligencia[, el responsable] está obligado a reparar el daño causado”. Ésta máxima aparece sublimada desde hace tiempo como norma jurídica, recogiéndose en el artículo 1902 de Código Civil español.

Sin embargo, un análisis algo pormenorizado de todo ello puede llegar a alumbrar ciertas exenciones dadas por evidentes tras la primera lectura del principio citado. De los culpables, hay de evidentes. En primer lugar, aparecen los bancos. No hay duda. La crisis del crédito implica directamente a las entidades crediticias. Una concesión responsable y medida de éstos hubiera evitado el colapso. Pero, aunque ahora parezca mentira, nadie quiso verlo. Y economistas de prestigio profesaban la fe de la cultura del dinero fácil. Los grandes bancos no supieron ver más allá de una prosperidad y un crecimiento sin fin, donde el crédito era cubierto por más crédito y así sucesivamente. Parecía mentira que hubiésemos vivido tanto tiempo sin verlo, pero El Dorado lo teníamos en nuestras manos. No hacia falta emprender grandes aventuras, ni navegar largos océanos. Pues los bienes inmuebles habían recibido la gracia de Dios en la medida que su valía en el mercado crecía, aunque sin crecer aparentemente nada –pura ficción-. Pero era evidente que crecía. Aquí yace el primer y fundamental aspecto de la crisis.

El segundo blanco de los indignados son los políticos. La desafección, además, se fundamenta en la visión de éstos como un modo de parasitismo. Unas especies sumamente viles que han aprovechado la coyuntura del “servicio al pueblo” para el “autoservicio”. La política se aprecia como un gran buffet libre. Una vez uno entra y saborea sus mieles ya no puede evitar caer en la tentación. La idea subyacente, por ello, no deja de ser la de que el ser humano es corrupto por naturaleza y que, unos pocos seleccionados –por el pueblo- tienen acceso a todo aquello que el pueblo dispone para ellos.

Sin embargo, lo que aquí se quiere poner de manifiesto no es esta faceta que si, ciertamente, contiene su parte de verdad, no debería ser generalizable hacia el conjunto de la clase política sin excepción. El problema se ha encontrado más en la infestación colectiva respecto a la fe del libre mercado. Pues si alguien ha tenido en sus manos la posibilidad de regularización han sido los gobiernos respectivos. Pero si algún rebelde mostraba la alienación respecto a la fe, inmediatamente, el común lo tildaba de apóstata y se le calificaba con aquel ignominioso adjetivo de “intervencionista”. Cuando un gobernante optaba por este extremo, era, rápidamente marginado por los mercados, que veían barreras a su libre actuación y, claro, cuando el mercado es global, pues éstos lo tienen fácil. Hay lugares donde serán recibidos con alfombra roja –esto es, con una legislación mínima para ejecutar su “laissez-faire”-. Así, el pragmatismo indicaba que lo mejor era contentarlos y tratarlos con las máximas deferencias. Parecía un sinsentido, además, que con un crecimiento del 4% de la economía española –en 2006- alguien pudiera plantearse hacer un feo a aquellas ONGs con ánimo de lucro que habían hecho de España el país de las grandes oportunidades ¡Viva el libre mercado!

Seguimos. De la patronal, lógicamente, poco más se puede añadir. Pues, remitiendo a la cuestión del banquero; son también ellos los que han apostado por un modelo de crecimiento-ficción, junto a una deontología prácticamente nula. Han sido los exprimidores de la máxima avaricia del crecimiento sin límites que, sin duda, ha devenido una causa necesaria y fundamental del colapso.

Pero ¿y sus antagónicos? ¿Y los sindicatos? Aquí muchos caerán en la primera exención de responsabilidad. A ojos de tantos, los sindicatos continúan siendo los baluartes de la defensa del proletariado –en el sentido marxista de la palabra-. No nos engañemos. Ellos, como un poder fáctico más han sabido jugar a la perfección la práctica del doble rasero. Han fomentado el "aborregamiento" de la clase trabajadora –si es que en el siglo XXI se puede hablar en tales términos- exaltando la camaradería y neutralizando todo espíritu crítico individual más allá de la línea de pensamiento dictada por una directiva, tan privilegiada como la del empresariado. Han profesado un proselitismo barato, encubriendo todos estos privilegios, en tantos casos tan inmorales como lo que se ha comentado anteriormente de la clase política. Esto es, el servidor a la práctica del autoservicio.

Parece que ya no queda nadie, ¿o sí? ¡Quedamos nosotros! Y nosotros, ¿quiénes somos? Pues el “nosotros” refiere a todo aquél que no puede inscribirse a ninguno de los actores sociales anteriormente descritos, es decir, el ciudadano llano. Éste si que es el autentico damnificado. Y lo afirmo sin ironía alguna. Pues parece evidente que quien pierde puestos de trabajo, poder adquisitivo o es objeto de embargos y desahucios es difícilmente acotable a un grupo de interés como los citados. Pero, sin embargo, ¿estamos nosotros exentos de toda responsabilidad? No lo creo.

Sobre nuestras bases se ha apoyado el aparato que ahora queremos negar. En nuestras espaldas se han asentado los pilares de la injusticia, ahora por tantos reconocida. Cada uno ha pretendido su interés y, en ello, no hemos representado más que un terreno que, como tantos otros, ha sido vendido a la especulación del libre mercado. Ahora nos quejamos. Nos indignamos. Legítimamente. Decimos que nos duele ya el cuerpo de cargar el peso de un edificio, como tantos otros, devaluado por la crisis. Pero en su momento participamos del pastel. Claro, en menor parte. Pero lo hicimos.

Ahora, rebeldes, nos agitamos como agua hirviendo y pretendemos desmontarlo todo. Reclamamos, por ejemplo la dación en pago, cuando, en su momento, asumimos parte de un contrato donde fuimos casi tan irresponsables como aquéllos que nos concedieron crédito sin aval ninguno. Creíamos que, si llegaba el caso, podíamos hipotecarnos hasta el infinito; pues el sistema lo permitía. Asumámoslo, fuimos irresponsables.

Así, la crisis es cosa de todos y, todos, debemos cargar con ella. Si el sistema fuera justo –que no lo es-, repartiría esta carga en partes proporcionales a la cuota de responsabilidad del perjuicio común generado. Y ahí remito nuevamente a lo dicho al comenzar; al principio de responsabilidad civil. Que todos los poderes fácticos deberían pagar no es un consuelo que nos redima de nuestros pecados. Sólo es un aviso, para el presente y para el futuro. Una apelación a la culpa proporcional y a la responsabilidad común. Debemos tenerlo en cuenta.