“L’infern son els altres”

No fa encara un mes va obrir, al número 437 del carrer Consell de Cent de Barcelona, una petita sala de teatre. Sentint-se encara la olor de les parets recentment pintades, la frescor es transmet a tot l’ambient. La Sala Atrium és un espai modern on quatre joves actors interpreten magníficament al Sartre més cru i inquietant. Sense edulcorants, ni cap mena d’additiu. És Jean Paul Sartre en estat pur.

Qui esperi passar una plàcida tarda de diumenge o una relaxada vetllada després de la feina que s’ho tregui del cap. Huis Clos (A porta tancada), dirigida per Raimon Molins, és una sacsejada en tota regla. Si alguna cosa teníem –o creiem tenir- encara a dins nostre, ja res romandrà després. No podrem més que sentir una profunda vacuïtat existencial. Un cop hem vist el que era realment l’infern i d’haver-hi estat durant una hora i mitja el nostre ésser o allò que som, que pretenem ser o que preteníem haver estat ja no és altra cosa que una condemna eterna i sense sentit.

Perquè efectivament, la Sala Atrium és l’Infern. Cap espai escènic de quants n’he visitat a la ciutat se’m planteja més idoni per a la representació de l’obra. És una sala petita, a on el públic es troba abocat a l’escenari. La proximitat augmenta l’angoixa i la sensació de romandre reclosos entre aquest infern que res té a veure amb el que sempre ens havien venut. Poc més que quatre parets, tres cadires i unes portes sempre tancades. I condemnats a la reclusió eterna, tres personatges ben diferents.

Garcin (David Verdaguer) és un periodista denostat i maníac, Inés (Anna Alarcón) una lesbiana penetrant i incisiva, i Estelle (Patrícia Mendoza) una rossa amb una coqueteria desbordant. Entretant, una mena de director d’orquesta vestit de negre i amb connotacions místiques (Miquel Barcelona) interpreta una coreografia que unifica els personatges. Com una encarnació de l’ànima infernal que fa palès el buit, anticipant frases i fent-les reverberar en el no-res. Alhora controla els tempos i la intensitat expressiva i dramàtica, cosa per altra banda aconseguida brillantment en l’obra –i en aquest sentit, és també molt lloable el treball d’il·luminació-.

A mesura que l’acció va esdevenint, l’angoixa va transformant-se en una profunda sensació de buit. Perquè més que una condemna a una eterna reclusió en un espai limitat i sense cap cosa, és una condemna a la pèrdua d’identitat. L’únic ésser possible de cada personatge no és altra que el que l’altre en determina. És a dir, ja no som més que en l’altre. I entretant, al món d’allà abaix -perquè Sartre fins i tot inverteix la posició clàssica de l’Infern- tot continua sense nosaltres: els “desapareguts”. Ho veiem, però ja no hi som. Ni tan sols existeix la possibilitat de plorar; a l’Infern no hi ha llàgrimes, ni dia ni nit.

Però aleshores, si en nosaltres mateixos no som res i l’únic ésser possible és aquell que l’altre determina, qui es l’altre sinó aquell determinat per nosaltres, que no som res. Què queda de tot plegat sinó el més pur No-Res?

Preferíem tenir les pautes; el bé i el mal com a conceptes absoluts. Un Déu que emetés un judici un cop morts. Un barquer, una porta i, finalment, el dolor físic com a condemna eterna. Res d’això i res pitjor: “l’infern són els altres”.