Quan la ciència ficció deixa de ser fictícia

L’onze de setembre de 2001 el món sencer va esdevenir espectador d’un fet fins aleshores inaudit: una pel·lícula d’acció, amb elements de drama i rerefons polític, es va colar a milions de llars del planeta de forma simultània. Les populars Torres Bessones neoyorquines van desplomar-se davant la mirada atònita i expectant de grans i petits. La història de la pel·lícula és per tots coneguda. En conseqüència, no cal aprofundir en els detalls. Tampoc seria necessari advertir al lector de la llicència ‘cinematogràfica’ de la qual he fet ús a mode de metàfora; doncs tothom sap que allò succeït aquell dia va ser qualsevol cosa menys una pel·lícula. Que la realitat ens va desbordar. I que tal va ser la magnitud del succés que, en efecte, podia assimilar-se perfectament a una de tantes produccions ‘made in Hollywood’ en les quals es projecta una gran tragèdia en ple Manhattan.

Imaginem-nos ara en aquell 2001, just entorn a les dates del col·lapse de les Torres Bessones. Mirem la cartellera. Dia d’estrena. La sinopsis vindria a ser alguna cosa així: ‘Any 2020. Un incipient i contagiós virus d’origen animal és adquirit per un humà a la Xina. En pocs dies aquest es propaga generant una epidèmia local mentre el món occidental, despreocupat i abstret, fa la seva. No obstant, les dinàmiques d’una societat hiperglobalitzada acaba generant, en poc temps, una pandèmia mundial que obligarà a Occident a un insòlit confinament de la població a les seves llars i a un aïllament social que comportarà gairebé la pèrdua de contacte de tots amb respecte els altres’.

Sens dubte, un prometedor argument per realitzar una interessant pel·lícula de ciència ficció. Virtuosos directors i creatius guionistes podrien haver-se donat cops de colze per adquirir drets d’autor sobre ella. Ara bé, que ningú pateixi. No farem un ‘spoiler’. I no pas per voluntat, que ja ens agradaria, sinó per desconeixement total sobre com es resoldrà el film. Les càbales i suposicions són múltiples. Unes prediquen l’Apocalipsi. D’altres la regeneració ètico-moral de l’ésser humà; el sorgiment d’un nou sistema de valors.

El cert, però, és que, a data d’avui –sent principis d’abril de 2020- l’únic que podem garantir és allò que s’ha ofert a la sinopsis; això és: la fotografia de l’actual situació mundial. La pel·lícula, per tant, es troba en plena fase de desenvolupament. I, en aquest sentit, com tota narració, requerirà d’un final. Més enllà de les vicissituds de la Natura, la Humanitat –és a dir, cadascú de nosaltres en el rol que ocupem a la societat- som coprotagonistes d’aquesta història. Ara bé, a diferència de la ficció, el final de la pel·lícula ja no és a les mans del director o guionista de torn, sinó a cadascuna de les nostres accions. El repte és important. No el deixem passar: fem, entre totes i tots el final més bonic d’aquesta pel·lícula. La nostra gran pel·lícula col·lectiva. Aquella que determinarà el futur proper de la Humanitat.