Diari d'un confinament

Avui és 23 de març de 2020.

Aquesta seria, per antonomàsia, la forma ortodoxa d'iniciar un diari. A continuació, els fets. I, què és un fet sinó allò que fa del moment cronològic quelcom específic? Es pot fer cronologia de l'homogeneïtat?

És evident, no hi ha un moment igual; que cada núvol del cel, amb la seva forma repercutirà, amb la seva ombra, sobre els rajos solars que es projecten sobre el meu escriptori. I més encara; que cada intermitència entre l'esdevenir solar genera en mi una mena de joia interna, com, alhora, d'enuig i tristor em provoca la seva mancança.

No obstant això, la sensació és com d'una uniformitat tan incommensurable que tot esdevé diàriament i res del que no ha esdevingut esdevindrà ja mai més. Esdevenen les hores i, en tant, la meva vida prossegueix. Segueix en el fet de venir i tornar, en la repetició d'allò que ja he fet i que refaig, com Penèlope en la seva homèrica espera. Això, tot just, és el que faig avui.

I certament, avui és, concretament això: avui. Tautològic, sí, però en la reclusió antivírica, tot esdevé com en una mena d'amalgama temporal on les coses es barregen i els artificis dels segons, minuts, hores i -fins i tot- dies, es desdibuixen. Així, visc el temps i, en ell, percebo les coses; com en una 'nàusea' sartriana, on ja no es distingeix res en la seva nomenclatura. Doncs quan allò que és avui, indiferentment, podria haver estat ahir o demà; quan això esdevé, el diari d'avui és el diari de qualsevol altre dia. El dia a dia d'un confinament.