La "Convergència" de la dreta

Convergència i Unió és, lingüísticament, una tautologia i, tanmateix, políticament, l’expressió més nítida d’allò que tot partit pretén ser. S’ha parlat en excés, durant els últims anys, de la voluntat de centralitat que ha de requerir tot partit de poder. L'excentricitat, en aquesta pauta actual, és condició d’ostracisme polític. La centralitat, en canvi, aglutina, suposadament, la voluntat de la majoria.

En els temps que corren i segons aquest clixé periodístico-polític el centre és la pretensió de tothom i, alhora, allò que s’aproxima a les necessitats vertaderes del poble. El centre polític ha estat disputat, fonamentalment en aquest país –i, sempre, segons aquesta concepció- pel Partit dels Socialistes de Catalunya, per un costat, i per Convergència i Unió, per l’altre. Mentre el PSC es recupera, ara, d’una profunda ressaca de poder que, de tan intensa ingesta, ha acabat desorientat-lo i desdibuixat-lo fins a fer d’ell un esbós irreconeixible d’allò que va arribar a ser, CiU ha sabut refer-se des de la constància i la convicció d’unes bases que mai ha negat –i que, tanmateix, mai podrà encobrir sota el vel de la socialdemocràcia que, encara dins seu, algú propugna-. Però, sobretot, han sabut mantenir la constància de la fal·laç “centralitat”. Doncs és evident que, el centre, és una d’aquelles grans farses que se’ns ven amb facilitat. La “radicalitat” –entesa com un element marginal- molt sovint ha esdevingut “central” quan les circumstàncies li han ofert la possibilitat. Alhora, això és reversible sobre la pròpia noció de “centre” que, com s’ha demostrat històricament pot arribar a ser summament perversa (cas extrem, el de l’Alemanya dels anys 40).

Dit això i retornant sobre el tema inicial; Convergència i Unió és una expressió molt oportuna. Fruït de la casualitat? És sabut que Unió Democràtica és un partit de llarguíssima tradició històrica al nostre país. A les escoles, ara, s’ha recuperat la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, advocat als temps de la Segona República, de fortes conviccions cristianes –i afusellat summaríssimament, durant la guerra, pels alzados- que va abandonar la Lliga Regionalista per vincular-se a una naixent Unió. Quatre dècades després, reunions clandestines liderades per un jove carismàtic Jordi Pujol van culminar amb la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. Certament, allà convergien diverses posicions enfront a una voluntat comuna; l’oposició al règim i la creença en la Nació catalana.

Instaurada la democràcia, el passat i el present van establir una aliança fructífera i amb una nomenclatura redundant però contundent: Convergència i Unió; una coalició bipartida que aglutinava entorn a ella posicions, d’entrada, divergents, però que, hàbilment, van saber confluir fins a assolir allò que, implícitament, implica tota convergència: la unió.

I en aquest sentit és on es fa palesa aquesta naturalesa bífida. Convergència Democràtica ha incorporat els preceptes doctrinaris del neoliberalisme econòmic. Unió, per altra banda, ha estat l’abanderada més fidel de la democràcia-cristiana més europeista. El bipartidisme ben entès ha proporcionat un ventall social tan ampli que, difícilment, escapa d’aquesta pretesa “centralitat” que se’ns ofereix.

L’actualitat política ens ha brindat un paradigma que expressa a la perfecció com es fusionen aquestes dues tendències. Doncs només fent un breu repàs a totes les disposicions heterogènies que conté la famosa “llei òmnibus” un pot segregar, fàcilment, entre allò que és convergent i allò que és d’unió.

Per una banda, els favors a les empreses d’assegurances privades de salut, la desregularització en àmbits de matèria ambiental o la privatització de l’explotació i el subministrament de l’aigua. Per l’altre la persecució de la prostitució –tant en l'oferta com en el consum de serveis sexuals- o les subvencions a escoles d’un aferrat fonamentalisme catòlic –on els alumnes són separats en funció del seu sexe-. El liberalisme i el lliure laizzes faire es compagina amb un adoctrinament moral de base fortament cristiana.

Així, CiU, oportunament, ha sabut ocupar un “centre” social de profund ressò a Catalunya. Amb l’esmentada habilitat, ha sabut unificar l’espai de centre-dreta –i, tot s’ha de dir, més de dreta que de centre- d’aquest petit país. Així, la tautologia ha esdevingut una exitosa aliança. El resultat és que, fins ara, Convergència i Unió és un ferm partit de govern i, mentrestant, serà l’alternativa a aquesta qui haurà de refer les ressonàncies socials que els puguin permetre retornar al poder.

Però, sense eufemismes. Diguem les coses com són. Convergència i Unió no és “el centre”, és una hàbil aliança de dretes que ha sabut aglutinar allò que, a Europa, s’ha escenificat, sovint de forma heterogènia: la dreta econòmica, per un cantó i el conservadorisme tradicionalista, per l’altre.

Aquella Mediterrània...

En el crepuscle vespertí del dia que el Sol irradia amb més força la Mediterrània. En l'instant, tot just, en el que davalla el Gran Astre. L'estiu esclata, intensament, sobre un cel de núvols passatgers que, amb la tramuntana, remeten rere les muntanyes i es perden a la llunyania, engolits pels penya-segats tintats, subtilment, d'un taronja que cedeix a la immensa blavor, cada cop més enfosquida.

Així, com en aquells viatges iniciàtics on a algú se li revela els més pregon dels Secrets de les bèsties subterrànies. Com en aquells tortuosos caminars que els antics realitzaven cap a Delfos -el lloc més sacre dels hel·lènics-. Igualment, el lapse que esdevé des que s'inicia la pretesa conquesta de Cadaqués, fins l'arribada al poble, és un instant de preparació iniciàtica. Una mena de propedèutica d'una Eleusis contemporània. Un esforç que requereix la profanació del Secret. La d'aquella Mediterrània Ideal que ja només perviu com a imatge de quelcom que ja ha deixat d'existir fa temps. Cadaqués és l'únic indret que conté aquella puresa, encara, virginal. Protegida per la millor fortificació. L'única que s'ha comprovat indestructible a les anises conqueridores d'aquest modern paràsit. Cap altra que la pròpia Natura.

Introduït en aquell indret de temps petrificat i, alhora, tant viu com el que més, és possible sentir la retirada dels déus pagans que, allà, encara romanen, desprenent, igualment, la seva màgia i la seva terribilitat. Doncs, en veure el poble, tant blanc, estenent-se sobre la falda de la muntanya que davalla fins la mar, un sent la equilibrada barreja entre plaer i agitació. Quan el Secret és revelat, alguna cosa trontolla dins la nostra ànima.

A dins, ja, de la fortificació, es veuen majestuoses les torres i els baluards. La foscor de la llicorella -aquesta pedra fosca i laminar tant particular d'aquesta terra- que ens posa sobre la taula, novament, el joc dual que esdevé en tot moment i que és la causa i l'origen de l'harmonia perfecta. Doncs el contrapunt és la blancor de les humanes construccions. En aquest dolç diàleg es desprèn la força tel·lúrica d'aquest poblet de l'Empordà. En cada indret es percep la particularitat del lloc com un diàleg tens i agradable entre allò natural i artificial. Les cases blanques i el seu joc magnífic d'obertures, de patis i de porxos -d'aquesta Mediterrània intemporal- es generen i creixen, espontàniament, sobre llengües de llicorella que s'endinsen en el sinus mateix de la Casa. Així, la construcció de l'Home és la manifestació de la pròpia Revelació. És evident que aquells qui varen construir el poble coneixien el Secret, havien sabut escoltar aquella veu dels déus de l'Antiguitat.

L'església, alçant-se amb fermesa, però amb la justa humilitat, posa de manifest un pacte estrany entre aquell Déu que ha guiat la nostra cultura des de fa dos mil·lennis i aquells que, sota les pedres de la vetusta Empúries, van remetre cap a aquest petit reducte costaner. I és tot just així que, el foc regenerador de la paganitat impregna de color aquest cel, ja negre. L'esperit del foc desfà i refà. Mostra la plenitud. Entre el sotracs i les llums, s'escolta el Secret. L'esperit li fa un lloc. Després d'escoltar la seva veu, alguna cosa canvia, ineludiblement, per sempre.