La Plaça és viva!

"¡Yo no me siento representado por nadie!" -succeït d'intensos aplaudiments i ovacions-. Amb aquest crit d'indignació arrencava la participació d'un home, ja d'edat madura, en un dels debats espontanis sorgits a la Plaça Catalunya. No necessitava el megàfon que, gentilment, cedien a cada persona que volia prendre la paraula. Les seves, de per sí, ja posseïen una càrrega expressiva i sentimental innates. La càrrega d'un sentiment comú a totes aquelles persones heterogènies, d'edat i sexe, nacionalitat i sentiment identitari. Alguna cosa, per fi, ens ha unit. I, per primer cop, no celebrem cap triomf esportiu, ni idolatrem a ningú. Senzillament, estem indignats!

La veu del nonagenari Hessel, a Espanya, no s'ha perdut en les infinituds de l'horitzó. Ha reverberat en alguna banda. Potser el crit d'indignació del compromès activista francès ha trobat, justament, ressò al sud del Mediterrani i, des d'allà, ha vibrat fins a casa nostra. Tot just, originant-se en aquells països que sempre hem considerat que han estat uns quants graons per sota nostre. L'esperit de Tahrir és pressent a les places espanyoles.

Madrid, com en aquells anys 30, ha tornat a encapçalar la resistència. Sí, certament, aquest cop no estem en guerra. Però ha reviscut l'halo del "¡No pasaran!", aquell mateix que va fer de la capital un dels últims bastions de la República. I, novament, torna a ser una resistència basada en el lideratge de cadascú; en la voluntat i la convicció de tots aquells que surten al carrer per mostrar el profund sentiment de desemparament. Entre tots, però, podem trobar el recolzament que des de les esferes de poder se'ns ha negat.

Amb tot plegat, no s'està plantejant l’erradicació de tot sistema possible. No es aquest l'esperit que ha portat a gent tan diversa a moure's. La idea subjacent és la de reformular el sistema. I el sistema no és altra cosa que les estructures de poder que durant les últimes dècades han viscut del cosmetisme del creixement econòmic i de la fal·làcia democràtica.

Que el poble decideix amb el seu vot és una mitja veritat, perquè, en últim terme, tot remet a uns mecanismes de representació que ja han mostrat la seva obsolescència. Doncs, en aquest sentit, tothom pot veure on som ara mateix. No cal recordar què i qui ens ha portat a la conjuntura econòmica i social actual. Ja se'n ha parlat prou. I qui vulgui veure en les protestes presumptes boicots democràtics o potencials autoritarismes, és, o bé perquè per la seva posició amb respecte l'establishment ja els hi resulta còmoda, o bé perquè encara viuen encegats per l'axioma que tota reformulació democràtica és, per definició, un retorn a una estructura del passat antiquada i desacreditada.

Per contra, el descrèdit, s'ha traslladat al propi concepte "democràcia" que se'ns ha venut en els últims temps. L'esperit col·lectiu que ha portat a la gent al carrer transgredeix els estereotips de les meres manifestacions produïdes fins ara. És una ocupació constructiva. No és una exaltació al free rider -a aquells que, anant en contra el sistema, se'n aprofiten dels seus fruits-, sinó a la possibilitat d'elaborar una construcció social coherent i, efectivament, equitativa. Les persones, en aquestes mobilitzacions, parlen, s'expressen i elaboren propostes conjuntes. I, a més, tothom té el mateix dret a fer-ho.

Algú ho va comentar ahir. Per fi la Plaça Catalunya no és aquell espai inhòspit i habitat pels coloms, on la gent hi passava de pas, ràpidament i sense deturar-se. Per fi, la Plaça té un ús ciutadà. Un ús que ni cap arquitecte, ni cap polític, l'havia previst. Ha estat la forma informal d'una ocupació lliure i espontània que ha atorgat qualitat a un espai decadent. La Plaça és viva! Aquest esperit no ha de morir mai!