Ben entrats ja al segle XXI, ningú s’atreveix a dir en veu alta que la democràcia no pot ser l’únic sistema de govern possible. En tot cas, les referències que a ella en fem és per avaluar i qüestionar el nivell democràtic dels organismes de l’Estat, valorant sovint la mancança que presenten en aquest sentit.
En tot cas, la forma com es desenvolupa aquesta democràcia arreu del món i, especialment en aquest país –llegeixi’s Catalunya o Espanya, cadascú segons consideri-, es basa en un sistema de partits. Els partits polítics representen al poble en els diferents àmbits de poder de l’Estat i agrupen unes sensibilitats comunes. En funció de la confiança dipositada pels ciutadans amb dret a vot a cadascun d’ells, gaudiran respectivament d’una quota de poder major o menor. Tanmateix, sembla lògic pensar que les persones dedicades a la política han de ser, per damunt de totes les coses, gestors summament competents. Això i no altra cosa, hauria de constituir el criteri primordial a l’hora de valorar aquells que es fan càrrec dels assumptes públics.
La realitat, però dista bastant d’allò que seria exigible. Gairebé tanta importància té l’habilitat d’exercir el funambulisme com la capacitat gestora. La praxis política del sistema de partits es basa en un principi inqüestionable: l’interès del propi partit per damunt de totes les coses. Així, sovint és necessari establir pactes amb altres forçes que garanteixin a cadascuna la màxima presència pública. Els resultats d’això poden ser sorprenents.
L’any 2007, el PSN (Partido Socialista de Navarra) després d’haver arribat a un acord de govern amb altres partits i accedir a la presidència de la comunitat, va decidir renunciar a ella cedint-la gentilment a UPN, la sucursal del PP en aquest territori, després que el partit mare, el PSOE, donés prioritat a un futur pacte a Euskadi amb els populars. Per altra banda, fa tan sols una setmana, Ciutadans va donar suport a la candidata de CiU per a la presidència del Parlament de Catalunya per tal que es concedís un tractament distintiu en els torns de paraula; acord sorprenent pel caràcter clarament antitètic dels programes que presentaven un i altre partit.
Tot plegat fa més vigent que mai les propostes polítiques d’un conegut pensador renaixentista: Nicolau Maquiavel. Hem adoptat, però, un maquiavelisme bastant particular. I en primer lloc, cal acotar que s’entén aquí per maquiavelisme. De forma, si no incerta, sí altament imprecisa, s’ha emmarcat el pensament de Maquiavel sota la frase “la fi justifica els mitjans”. Qualsevol lectura atenta d’El príncep, veurà en ell un manual que recull quin és el procedir que garantirà màximament l’interès del governant per damunt de totes les coses. Maquiavel no pretén oferir una justificació de l’acció del governant, ja que aquesta en cap cas és tractada des d’un punt de vista moral, sinó des de la pura finalitat.
L’ètica, però, es considera inqüestionablement un valor polític necessari i exigible. Aquest bon obrar és, lògicament, extensiu en tots els àmbits, però cal remarcar-lo especialment en el que pertoca a assumptes d’interès comú. Ara bé, el maquiavelisme –és a dir, la no-atenció a la ètica associada a les accions- s’ha imposat per damunt de tot. La política s’ha convertit, no en un servei al ciutadà, sinó bàsicament en un servei al partit. El bé del partit i el bon posicionament d’aquest és la primera màxima d’actuació, sigui a costa de pactes totalment inimaginables pel sentit comú.
La democràcia necessita un replantejament profund de la forma en com es desenvolupa. Certament, els partits s’esforçen en defensar la llibertat de posicions dels seus membres com a argument quan algú, dins seu, fa sonar la seva veu per damunt de la oficial. Però s’esforça més intensament en silenciar les discrepances i en donar una posició màximament unitaria. El partit és un i indiscutible, i no existeix bé més preuat que el seu propi bé.
Es per això que cal reformular, quan abans millor, el sistema tal i com funciona en aquest moment. Exigir una deontologia i un compromís amb el ciutadà per damunt de totes les coses ha de ser una reclamació primordial. Només així podem aconseguir allò que tots exigim en tota democràcia: que els representants escollits pels ciutadans representin, realment, als ciutadans.
En relació a aquest article, s’ha produït un fet d’actualitat bastant lligat al que es comenta aquí. Es tracta del futur nomenament de Ferran Mascarell –militant socialista de llarga tradició- com a conseller de Cultura del nou govern d’Artur Mas. És, sens dubte, i sota el meu punt de vista una notícia positiva per als ciutadans –i no vull dir país-, a part d’un moviment tàctic magistral per part del president. Mascarell ha demostrat sobradament la seva vàlua en l’àmbit de la gestió cultural, especialment durant la seva etapa en el govern municipal de Barcelona.
ResponderEliminarAra bé, en aquest esdeveniment tornen a aflorar els mals atàvics del sistema de partits: poques persones estàn contentes amb aquest nomenament; tothom se sent traïcionat Els socialistes, perquè Mascarell ha renunciat al seu partit per formar part del nou govern convergent i, els convergents, perquè Mas ha requerit d’un socialista en el seu gabinet.
En tot cas, i reafirmo el que s’ha dit, el criteri primer per valorar als polítics ha de ser la seva competència.