Rajoy
se’n va a la cimera del clima de Rio de Janeiro
El
president del Govern marxa una setmana a la cimera del G-20 per al
desenvolupament sostenible.
L’objectiu és legítim i, tan de bo, es puguin assolir compromisos vinculants
arrel d’aquesta cita. Ara bé, mirant cap endins, Rajoy, ha reduït els ajuts a
les energies renovables a percentatges irrisoris respecte als pressupostos
anteriors. Alhora, el sector miner està en peu de guerra i, entretant, el
Govern obvia la difícil situació d’aquells que han estat treballant en un
entorn insalubre i degradant. El fet fonamental, no és la prolongació d’ajuts a
la mineria del carbó, sinó aconseguir efectuar una reconversió efectiva envers
a altres models energètics. No podem oblidar que, aquí, gaudim d’uns índex
d’insolació que molts països europeus desitjarien. Perquè no desenvolupem la
fotovoltaica? Més enllà de les declaracions; algú està disposat a apostar per una economia productiva sostenible?
En un altre ordre de coses, cal
subratllar que la “fugida” de Rajoy se suma, també, a la ja prolongada evitació
de qualsevol exposició pública de la seva persona. Sap que l’Estat que dirigeix
es troba sumit, ara per ara, en un gran incendi i pretén sortir indemne de les
flames. Però, recordem que una de les activitats fonamentals del Parlament és
el control de l’acció de Govern i que, Rajoy, emparat en la seva majoria
absoluta està buscant contínuament subterfugis per trepitjar el menys possible
les cambres legislatives; fet, sincerament, que debilita una mica més el ja de
per si esgotat Estat de Dret espanyol.
Grecia
continuarà –de moment- a l’Euro
Certament,
no sé si és beneficiós o perjudicial. En tot cas, la mirada a curt termini, des
de l’òptica dels mercats i dels poders politics, aconsellaven la victòria de la centre-dreta com, finalment, ha esdevingut. Ara bé, mirant poc més enllà de les
repercussions electorals, es molt probable que la continuïtat de Grècia com a
Estat membre de l’euro no sigui altra cosa que el perllongament d'una agonia amb final tràgic. Els
poders de la troika –és a dir, la Comissió, el BCE i la UE- han dramatitzat
entorn a la possible sortida de Grècia de la “moneda comuna" i el retorn a
la dracma. Ara bé, quin seria el preu a pagar? Òbviament una devaluació severa
de la nova moneda. En tot cas, les qüestions que es plantegen entorn a
aquesta qüestió són massa complexes i, difícilment, es podrien abordar en un
sol paràgraf.
Convé
ressaltar, però, que la disjuntiva del ciutadà grec ha versat entre dos extrems:
la permanència a l’euro i, alhora, l’assumpció de les severes restriccions que
imposa la troika; o, per altra banda, la denegació dels ajuts europeus i el
retorna una dècada de pràctica autarquia. No és fàcil i, menys quan el
maquiavelisme de la cancillera Merkel ha imposat unes polítiques econòmiques
summament restrictives al conjunt de la Unió. L’evidència de l’interès germànic
per recuperar la seva inversió en deute amb respecte a Grècia (Commerzbank, una
de les entitats bancàries de referència a Alemanya, disposa d'un percentatge
elevadíssim de deute grec) està posant en perill el conjunt de la UE.
Recordem-ho; el social-cristianisme de la Sra. Merkel dista molt de posseir finalitats caritatives.
Dívar
deixa el seu càrrec aquest dijous
Finalment
la pressió social ha aconseguit forçar la dimissió del funcionari públic millor
remunerat d'Espanya ( 130.152€/any) amb excepció, tot sigui dit, de l’intocable Rei que, a part de poder viatjar a Botswana a caçar elefants, té un salari bàsic de -ni més ni menys que- 292.752€ l'any. El Sr. Carlos Dívar, President del Consell General del
Poder Judicial (un òrgan molt probablement prescindible en el sistema constitucional
vigent) i, alhora, del Tribunal Suprem, dimiteix. Dijous vinent és la data
marcada perquè aquest senyor, després de la publicació dels seus viatges
onerosos a diversos llocs d’Andalusia i a d’altres regions de l’Estat, deixi el
seu càrrec, senzillament per la pressió social que s’han generat com a
conseqüència de les seves praxis davant l’opinió pública.
En
tot cas, i deixant de banda la possible imputació penal per possible
malversacions de fons públics, és especialment greu que un alt funcionari de
l’Estat pugui haver carregat a l’erari comú un seguit de viatges
difícilment justificables des del punt de vista professional
Independentment,
però, de si la investigació de la justícia li atribueix ulteriorment
responsabilitats penals és molt significativa que hagi estat, en darrer terme,
la pressió exercida per la ciutadania la que, finalment, hagi portat a Dívar a
abandonar el seu càrrec. Tant de bo aquest fet no acabi aquí; recordem que
encara tenim pendent el descobriment de les responsabilitats derivades de la
mala gestió de Bankia i que ha requerit la injecció de 23.000.000.000 d'euros per part de l'Estat.
