¡Nada!

Nacionalidad; rezan los formularios. Espíritu Nacional; formación y orientación derecha de uno mismo versus su digno sentir patrio. Pilar básico y fundamental de la identidad. Documento Nacional de Identidad, se dice en estos lares. Más llamado DNI por aquello del ahorro de tiempo y saliva. En lengua inglesa se limitan a decir ID Card, a una simple tarjeta de identificación. Algo, pues, muy importante será, digo yo, cuando tanto lo usan los españoles. Digo, los nacionales de España (si se me permite decir).

Otrosí digo: Museu Nacional d’Art de Catalunya. Siglas: MNAC. Se nos vuelve a colar esa ene de nuevo. Sea dicho, ahora, en lengua catalana. Algo muy importante será cuando tanto lo usan los nacionales de Catalunya (si se me permite decir).

Mucho sea el decir permitido. Con gratitud.

Respecto lo otro, no busquen la diferencia, no la hay. La nacionalidad del MNAC es tanta como la del DNI. Ya no en términos cuantitativos, sino absolutos. La nacionalidad está o no está. Sin grises. Sin porcentajes.

¿Y qué hay de lo nacional? Pues, el himno, la bandera. La bandera: formas y colores. Una sombrilla en la playa, nos cubre y aúna bajo su textil figura.  Evítese la exposición solar. En estos tiempos los rayos UVA son potencialmente cancerígenos. Ya lo dicen los médicos: hay riesgo de melanoma. Así que mejor será que cada uno bajo su sombrilla. La playa: Organización de las Naciones Unidas.

A veces nos da por echar un chapuzón. ¡Qué temeridad! Evítese a toda costa. Ya no solo por el sol y el melanoma. Las medusas. Incluso se dice que, recientemente, ha habido avistamiento de tiburones. Y qué decir del mar; bajo ese azul indolente sus aguas son traicioneras. Descubiertos apátridas que terminan muertos en orillas de países lejanos, que otros dicen tan cercanos. Entonces, ya no necesitamos sombrillas para cubrirnos. Pues hemos muerto. Y al cadáver sólo lo cubren esas gélidas lonas térmicas color dorado. Eldorado, curiosamente, en la muerte.

Será prudente, pues, quedarse bajo la sobrilla; digo yo. Nadie quiere morir y, sin embargo, el estar bajo el amparo de su sombra y entre los nuestros ¡Qué mejor! Al fin, el ser humano es un animal de rutinas y nos gusta estar cobijados siempre por lo mismo. Nos gusta nuestra vetusta sombrilla; sempiterna y límpida reminiscencia de nuestra existencia. Ya en nuestra infancia nos cobijábamos bajo ella mientras construíamos efímeros castillos de arena. Nuestra sombrilla. Nuestra bandera. Nuestra nación.

Y sin embargo ¿es cierto? Nación – Bandera – Sombrilla: sentido descendiente. Así se dijo al principio. Pero ya se sabe: al principio era el caos. Ahora nos miramos con suspicacia. Desde nuestras quijotescas ínsulas miramos con recelo los colores de las banderas ajenas. Queremos la nuestra. Al fin, ¿es que acaso hemos cobijado otra?

De repente nos miramos y, obnubilados por la luminosidad solar solo vemos perfiles bajo nuestra sombrilla. No hay caras. Ni siquiera conocemos sus nombres ¡Qué extrañeza! Por lo pronto, siento estar en un mural de la Quinta del Sordo. En un; ¡Aquelarre! ¡Perversidad!

Me inunda el miedo y, salgo corriendo.

A toda costa ¡Agua!

Solo hay mar.

Mar-o-nada.

Nada-mar.

¡Nada!

Quan la ciència ficció deixa de ser fictícia

L’onze de setembre de 2001 el món sencer va esdevenir espectador d’un fet fins aleshores inaudit: una pel·lícula d’acció, amb elements de drama i rerefons polític, es va colar a milions de llars del planeta de forma simultània. Les populars Torres Bessones neoyorquines van desplomar-se davant la mirada atònita i expectant de grans i petits. La història de la pel·lícula és per tots coneguda. En conseqüència, no cal aprofundir en els detalls. Tampoc seria necessari advertir al lector de la llicència ‘cinematogràfica’ de la qual he fet ús a mode de metàfora; doncs tothom sap que allò succeït aquell dia va ser qualsevol cosa menys una pel·lícula. Que la realitat ens va desbordar. I que tal va ser la magnitud del succés que, en efecte, podia assimilar-se perfectament a una de tantes produccions ‘made in Hollywood’ en les quals es projecta una gran tragèdia en ple Manhattan.

Imaginem-nos ara en aquell 2001, just entorn a les dates del col·lapse de les Torres Bessones. Mirem la cartellera. Dia d’estrena. La sinopsis vindria a ser alguna cosa així: ‘Any 2020. Un incipient i contagiós virus d’origen animal és adquirit per un humà a la Xina. En pocs dies aquest es propaga generant una epidèmia local mentre el món occidental, despreocupat i abstret, fa la seva. No obstant, les dinàmiques d’una societat hiperglobalitzada acaba generant, en poc temps, una pandèmia mundial que obligarà a Occident a un insòlit confinament de la població a les seves llars i a un aïllament social que comportarà gairebé la pèrdua de contacte de tots amb respecte els altres’.

Sens dubte, un prometedor argument per realitzar una interessant pel·lícula de ciència ficció. Virtuosos directors i creatius guionistes podrien haver-se donat cops de colze per adquirir drets d’autor sobre ella. Ara bé, que ningú pateixi. No farem un ‘spoiler’. I no pas per voluntat, que ja ens agradaria, sinó per desconeixement total sobre com es resoldrà el film. Les càbales i suposicions són múltiples. Unes prediquen l’Apocalipsi. D’altres la regeneració ètico-moral de l’ésser humà; el sorgiment d’un nou sistema de valors.

El cert, però, és que, a data d’avui –sent principis d’abril de 2020- l’únic que podem garantir és allò que s’ha ofert a la sinopsis; això és: la fotografia de l’actual situació mundial. La pel·lícula, per tant, es troba en plena fase de desenvolupament. I, en aquest sentit, com tota narració, requerirà d’un final. Més enllà de les vicissituds de la Natura, la Humanitat –és a dir, cadascú de nosaltres en el rol que ocupem a la societat- som coprotagonistes d’aquesta història. Ara bé, a diferència de la ficció, el final de la pel·lícula ja no és a les mans del director o guionista de torn, sinó a cadascuna de les nostres accions. El repte és important. No el deixem passar: fem, entre totes i tots el final més bonic d’aquesta pel·lícula. La nostra gran pel·lícula col·lectiva. Aquella que determinarà el futur proper de la Humanitat.

Diari d'un confinament

Avui és 23 de març de 2020.

Aquesta seria, per antonomàsia, la forma ortodoxa d'iniciar un diari. A continuació, els fets. I, què és un fet sinó allò que fa del moment cronològic quelcom específic? Es pot fer cronologia de l'homogeneïtat?

És evident, no hi ha un moment igual; que cada núvol del cel, amb la seva forma repercutirà, amb la seva ombra, sobre els rajos solars que es projecten sobre el meu escriptori. I més encara; que cada intermitència entre l'esdevenir solar genera en mi una mena de joia interna, com, alhora, d'enuig i tristor em provoca la seva mancança.

No obstant això, la sensació és com d'una uniformitat tan incommensurable que tot esdevé diàriament i res del que no ha esdevingut esdevindrà ja mai més. Esdevenen les hores i, en tant, la meva vida prossegueix. Segueix en el fet de venir i tornar, en la repetició d'allò que ja he fet i que refaig, com Penèlope en la seva homèrica espera. Això, tot just, és el que faig avui.

I certament, avui és, concretament això: avui. Tautològic, sí, però en la reclusió antivírica, tot esdevé com en una mena d'amalgama temporal on les coses es barregen i els artificis dels segons, minuts, hores i -fins i tot- dies, es desdibuixen. Així, visc el temps i, en ell, percebo les coses; com en una 'nàusea' sartriana, on ja no es distingeix res en la seva nomenclatura. Doncs quan allò que és avui, indiferentment, podria haver estat ahir o demà; quan això esdevé, el diari d'avui és el diari de qualsevol altre dia. El dia a dia d'un confinament.

Cáncer

Cáncer. Redundante entorno al título. Cáncer; que, como término, debe, sin embargo, normalizarse en su utilización y requiere comenzar a romper eufemismos atávicos que remiten a una enfermedad letal y, a su vez, cada vez más corriente. Y dicha enfermedad, debe ser nombrada sin subterfugios lingüísticos: Cáncer.

Cáncer; retomando y redundando en un segundo párrafo que repite e intensifica su temido nombre, mientras que, a su vez, pretende ir desmoronando ciertos prejuicios vinculados entorno a  la enfermedad tabú; aquella que solo producía –y produce aún- defunción “tras una larga enfermedad”.

La realidad, sin embargo, es que, como remiten los versos de Jorge Manrique, “nuestras vidas son los ríos/ que van a parar a la mar,/que es el morir”. Y, ciertamente, la enfermedad no entiende de distinción; pues “allí los ríos caudales/ allí los otros medianos/ y mas chicos,/y llegados son iguales”. Versos muy pertinentes hacia algo que no prejuzga prioridad en la predisposición a la afección. El Cáncer afecta a todos e indistintamente.

Esa indistinción, sin embargo, cae en el error que el paciente de Cáncer mediatizado se percibe como alguien igualmente desigual. Ante todo debemos preguntar; ¿Es que no presuponemos que el ser humano es igual, sanitariamente en cada uno de sus aspectos? ¿Quizá afecta distintamente esta enfermedad a un personaje popular que a un verdadero ignorado o marginado social? La respuesta es evidente y cabe subrayarla: Somos socialmente discriminatorios.

Entorno a ello, se han producido polémicas absurdas –tales como que alguien que gozara de apoyo popular pudiese ser beneficiado por un tratamiento de la enfermedad que, parafraseando a Manrique, no entiende de caudales-. Sin embargo, los virtuosos que, por fortuna, han salido adelante, venciendo las vicisitudes de esta grave dolencia y se han incorporado a sus antiguos oficios, tienen muy mucho de ejemplar; pues demasiados son los que quedan ocultos e ignorados por el gran velo del desconocimiento popular.

Pero, lejos de menospreciar el rol de estas personas, su papel es cada vez más relevante. Personas que, en tanto que seres humanos, se sujetan a las leyes de la vida y de la muerte e ignoran su popularidad. Son personas que han batallado contra una grave enfermedad y que, por fortuna, la vencieron. Personas que, en la medida que son representativas de una colectividad, extienden su actitud ejemplarizante hacia el colectivo al que se someten mientras que su actitud remite al pequeño desconocido que, como él, tuvo que enfrentarse a la enfermedad, sin obviar que, pese a todo, no pudo olvidar la arbitrariedad de la alea.

Este texto, sin embargo, más allá de lo que se ha podido exponer, pretende insuflar optimismo hacia tan cruel enfermedad y, ante todo, hacer una apología del sustantivo que la nombra; esto es llamar Cáncer a aquello que lo es, sin más ni menos -ni subterfugios fatuos de la palabra que lo define-: Cáncer y nada más.

Por lo dicho con respecto a la relevante implicación pública y a la normalización del Cáncer, este artículo se dedica especialmente a Fransesc Vilanova y a Éric Abidal.

Aquella Mediterrània...

En el crepuscle vespertí del dia que el Sol irradia amb més força la Mediterrània. En l'instant, tot just, en el que davalla el Gran Astre. L'estiu esclata, intensament, sobre un cel de núvols passatgers que, amb la tramuntana, remeten rere les muntanyes i es perden a la llunyania, engolits pels penya-segats tintats, subtilment, d'un taronja que cedeix a la immensa blavor, cada cop més enfosquida.

Així, com en aquells viatges iniciàtics on a algú se li revela els més pregon dels Secrets de les bèsties subterrànies. Com en aquells tortuosos caminars que els antics realitzaven cap a Delfos -el lloc més sacre dels hel·lènics-. Igualment, el lapse que esdevé des que s'inicia la pretesa conquesta de Cadaqués, fins l'arribada al poble, és un instant de preparació iniciàtica. Una mena de propedèutica d'una Eleusis contemporània. Un esforç que requereix la profanació del Secret. La d'aquella Mediterrània Ideal que ja només perviu com a imatge de quelcom que ja ha deixat d'existir fa temps. Cadaqués és l'únic indret que conté aquella puresa, encara, virginal. Protegida per la millor fortificació. L'única que s'ha comprovat indestructible a les anises conqueridores d'aquest modern paràsit. Cap altra que la pròpia Natura.

Introduït en aquell indret de temps petrificat i, alhora, tant viu com el que més, és possible sentir la retirada dels déus pagans que, allà, encara romanen, desprenent, igualment, la seva màgia i la seva terribilitat. Doncs, en veure el poble, tant blanc, estenent-se sobre la falda de la muntanya que davalla fins la mar, un sent la equilibrada barreja entre plaer i agitació. Quan el Secret és revelat, alguna cosa trontolla dins la nostra ànima.

A dins, ja, de la fortificació, es veuen majestuoses les torres i els baluards. La foscor de la llicorella -aquesta pedra fosca i laminar tant particular d'aquesta terra- que ens posa sobre la taula, novament, el joc dual que esdevé en tot moment i que és la causa i l'origen de l'harmonia perfecta. Doncs el contrapunt és la blancor de les humanes construccions. En aquest dolç diàleg es desprèn la força tel·lúrica d'aquest poblet de l'Empordà. En cada indret es percep la particularitat del lloc com un diàleg tens i agradable entre allò natural i artificial. Les cases blanques i el seu joc magnífic d'obertures, de patis i de porxos -d'aquesta Mediterrània intemporal- es generen i creixen, espontàniament, sobre llengües de llicorella que s'endinsen en el sinus mateix de la Casa. Així, la construcció de l'Home és la manifestació de la pròpia Revelació. És evident que aquells qui varen construir el poble coneixien el Secret, havien sabut escoltar aquella veu dels déus de l'Antiguitat.

L'església, alçant-se amb fermesa, però amb la justa humilitat, posa de manifest un pacte estrany entre aquell Déu que ha guiat la nostra cultura des de fa dos mil·lennis i aquells que, sota les pedres de la vetusta Empúries, van remetre cap a aquest petit reducte costaner. I és tot just així que, el foc regenerador de la paganitat impregna de color aquest cel, ja negre. L'esperit del foc desfà i refà. Mostra la plenitud. Entre el sotracs i les llums, s'escolta el Secret. L'esperit li fa un lloc. Després d'escoltar la seva veu, alguna cosa canvia, ineludiblement, per sempre.

Y siempre…

Y continuo pensando en ti; allí, ente la felicidad y el pesar. Con el resonar de las palabras de nuestro eterno compañero. Aún tan limpias…

¡Y cuanto hay en cada una de ellas!, Paco, ¡Cuánto!

La angustia por tu ausencia, la alegría de tu presencia… ¡Todo confluye en su voz! Y cuantos caminares -¡y caminantes!- ente una cosa y otra; entre el nacimiento y la muerte…

Y allí siempre está, inamovible; ¡el Gran Rapsoda!, aquél que todo lo alumbra. Tantos lugares; de aquí y de allá. Y su sempiterno cantar. Allí está nuestra Voz. Si. Pues nunca dejó de estar. Inmóvil, como el Mar Eterno.

Y es allí dónde seguimos. Todos. Tu; y yo ¡y todos!

Y entre ello navego; entre una y otra poesía; en ese baile dulce y embriagador. Pues te siento en cada palabra y en cada nota….

¡Ay! ¡Y aquel amanecer! Todos despertábamos…¿verdad? ¡Cuanta frescura! ¡Pues es nuestro eterno despertar!

Y allí estamos, todavía...

¿Paco?

Éste amanecer es inacabable …  En el albor perdura aún ¡Sin fin!

Y de repente, tu canción...

Vuelve a sonar. Sí, es Éste. Otra vez. No más que Aquél ¡Ahora suena!  Es, ella; es… ¡la Canción! ¡Sí! Nuestro Mediterráneo… Nuestro lugar y nuestra vida... Allí donde siempre estuvimos. ¡Qué difícil… ¡Paco!!

Pues es nuestra tierra; es nuestra patria. Justo allí donde nos hemos querido; como padre y como hijo; como hijo y como padre. Pues en este Mar nuestro amor es eterno…

¡Sí, Paco! Aquí, en nuestro Mediterráneo.

Pau Budí

Marzo de 2011

Brussel·les: visions d'un viatge

“Sóc un pobre cowboy solitari i lluny de casa”. Així es presentava Lucky Lucke, personatge que el dibuixant belga Morris, juntament amb René Goscinny, va donar vida cap a la dècada dels 50. Aquesta podia ser perfectament la meva carta de presentació durant els tres dies que he estat voltant la ciutat de Brussel·les, tot just el lloc a on va nèixer el conegut cowboy.
Un parell de dècades abans, Hergé, havia donat a llum al mític Tintín. Allà; tot just a la mateixa ciutat, a Brussel·les. En certa forma també hi havia alguna cosa que m'identificava amb ell: un periodista trotamons i intrèpid. La meva experiència va ser, però, certament més pausada; sense els germans Dalton; ni tampoc en Tornasol ni el Capità Haddock. I menys les rocambolesques aventures que esdevenien entre tots plegats.

Els mitjans dels quals em servia eren simples: tan sols una càmera de fotos, un bloc de notes i un bolígraf, a més del que em disposa el meu propi cos, que es trobava embolicat per tot allò que em pogués ajudar a fer front a unes temperatures realment gèlides. L’objectiu, clar: conèixer la ciutat en totes les dimensions possibles. I la valoració de tot plegat es summament positiva. Mai, en tant poc temps, havia aprofundit tant en una complexíssima realitat material i immaterial, que és el territori d’allò urbà.

Començaré amb un tòpic: Brussel·les no és una ciutat qualsevol. Cert, com les persones, cada ciutat té la seva personalitat. Així, a priori, poques, molt poques coses coneixem nosaltres d’ella. Sabem que és capital d’un petit estat –Bèlgica- situat al nord de França i, també, que és la capital de facto de la Unió Europea –i dic de facto perquè enlloc està escrit que això sigui oficialment així-. La realitat, però, és que podria ser perfectament meritòria d’acollir la seu de les Nacions Unides. És una ciutat profundament universal. Si, universal, més enllà de cosmopolita o multicultural, ja que, si bé aquests últims adjectius serien també idonis, no recullen aquest “més enlla” que té Brussel·les.

La diversitat ètnica és evident; és, de fet, el primer que un percep en la seva arribada a la Gare du Midi, la principal estació intermodal de la ciutat i el lloc per on la majoria de persones prenen contacte per primer cop amb la ciutat. Hi ha comunitats culturals que tenen una presència especialment significativa i que han fet seus alguns dels barris perifèrics de Brussel·les, on destaquen la comunitat turca i la marroquí. Però, per altra banda, és fàcil trobar gent d’arreu. Al llarg dels tres dies que va durar la meva estança vaig creuar paraules amb persones de fins a onze nacionalitats diferents: europeus d’aquí i d’allà, asiàtics i euro-asiàtics, magrebins, subsaharians i llatinoamericans. Tothom és ciutadà de Brussel·les en el mateix instant en que ja hi és i, entendre la ciutat sense el sosteniment immigrant, a dia d’avui és impossible.

Però quan he fet servir el terme universal he parlat d’un “més enllà”. I efectivament, Brussel·les té un caràcter apàtrida que li dona universalitat. No es tracta, en cap cas, del “més enllà” en el sentit de l’hispànic “Plus Ultura”, és a dir, com a capital d’un gran imperi que s’estén per la immensitat planetària. Tot just el contrari. La ciutat és capital de tothom i de ningú. M’explico.

Brussel·les-Capital és una de les quatre regions administratives en les quals es divideix l’Estat belga. De les tres restants, una és la zona germanòfona, gairebé insignificant tant a nivell d’extensió com de població. Les altres dues són Flandes i Valònia. Tant l’una com l’altre són dues nacions plenament diferenciades; en primer lloc en l’àmbit lingüístic. Al nord, es parla el flamenc, una variant dialectal del neerlandès, mentre que el sud és francòfon. Les diferències però són també culturals i, fins i tot, la productivitat i la riquesa de Flandes és significativament superior a la de Valònia. Brussel·les és l’eix vertebrador sobre el qual pivoten dues esferes que de per sí poca cosa tenen en comú, més enllà de que tant els uns com els altres identifiquen a la ciutat com la seva capital.

Aquest artifici, sostingut en gran mesura per la figura d’Albert II, el monarca que regeix actualment a Bèlgica –i dels seus antecessors- no està exempt de problemes. La fragmentació del Parlament de l’Estat en més d’una desena de grups polítics de naturalesa diversa fa molt fràgil la governabilitat i, de fet, a dia d’avui la situació és d’una excepcionalitat extrema: porten ja més de set mesos sense govern –ja que resulta impossible arribar a un pacte entre les policromàtiques formacions polítiques-. Com a resultat de tot plegat, l’estabilitat de Bèlgica comença a trontollar sèriament.

Mentrestant, Brussel·les, com a capital de no se sap ben bé què, sobreviu. El desgovern en el qual viu sotmès el país contrasta amb el normal desenvolupament de la vida a la capital, on tot aparentment funciona amb certa normalitat. Així, aquest desamparament en el que es troba l’Estat, justifica el terme “apàtrida” per a la capital i el fet mateix d’anar “més enllà”: a falta d’identitat, la ciutat no és altra cosa que la suma de múltiples identitats que aixequen i sostenen la ciutat. De la mateixa forma l’únic estereotip brussel·lenc possible és el no-estereotip, és a dir, la més absoluta diversitat.

Així es com Brussel·les pren el seu caràcter universal. El propi nomenclàtor de la ciutat reflexa aquest fet –i lateralment posa de manifest la nostra tendència a mirar-nos el melic-. Allà hi ha carrers, avingudes, places, parades de metro i altres, que recullen la cultura local. Però juntament amb els noms belgues de Waterloo i Charleroi apareixen referències universals. Erasme de Rotterdam –filòsof i humanista-, Rodin i Delacroix –artistes-, Churchill i Roosevelt –polítics- o Molière –dramaturg- són alguns dels personatges que donen nom a alguns dels espais públics.

I és aquesta universalitat la que l’ha fet meritòria d’acollir una institució que ha estat fonamental en el devenir de molts països al llarg de les últimes dècades: el Parlament Europeu i les múltiples seccions administratives de la Unió. Tanmateix, torna a aparèixer aquí un altre paral·lelisme amb l’Estat belga: la màxima institució continental es troba sotmesa sota una profunda crisi. Després d’uns anys enaltint les virtuts d’Europa com a sistema confederal. De la lliure circulació de persones i capital i, també, de la unió monetària. Ara els pilars bàsics que fins ara han sostingut la UE comencen a esquerdar-se i –com deia un professor meu d’estructures-, quan vegis una esquerda en un pilar, el millor que es pot fer és sortir corrents. No vull ser excessivament dramàtic amb això, però el cert és que molts dels estats que van promoure en el seu moment aquesta relació de fraternitat i de tots en un, es plantegen el sentit que ha tingut tot plegat a dia d’avui.

Però igualment cert és que a l’anomenat European Quarter es respira l’orgull i la grandiloqüència d’Europa, així com la profunda confiança que el projecte va despertar quan es van aixecar tot el conjunt d’artefactes administratius que constitueixen aquest barri high-tech, de vidre i metall, i on cadascun dels edificis transmeten un missatge clar: Europa s’escriu amb majúscules o, al menys això es pensava a principis de la dècada dels 90, quan tot allò va començar a construir-se. El paroxisme es troba en el mateix Parlament, un edifici plenament versallesc. No és exagerada la comparació, les dimensions i la disposició axial, amb dues ales que d’extrem a extrem superen els 300 metres no són altra cosa que un Palau de Versalles. Ara bé, no és la residència de cap rei absolut sinó el lloc de treball de milers de buròcrates que són els sostenidors d’aquest altre artefacte anomenat Europa –administrativament parlant-.

Per altra banda, l’aterratge de tot aquest complex té, certament, una dialèctica difícil, tendint a nul·la, amb l’estructura interna de la ciutat. De fet, el tipus d’edificació residencial a Brussel·les respon a un patró molt concret: una parcel·lació estreta –no solen tenir més de 6 metres d’amplada- amb obertures repetitives en les seves tres o quatre plantes que s’alcen sobre la planta baixa. He disposat juntament amb el text de tres fotografies on es demostra com això es porta a la pràctica en tots els nivells de la ciutat, des de les àrees més perifèriques i, com a tal, menys ornamentades, fins a la Grand Place, el punt neuràlgic de la ciutat, on els edificis es mostren amb tota la seva sumptuositat. Els petits clústers de terciari –esbeltes torres d’oficines- trenquen en alguns punts aquest esquema. I la máxima expresió d’aquesta ruptura es tot just l’European Quarter.

Ara bé, un personatge dit Victor Horta, arquitecte belga que va desenvolupar la seva activitat durant l’última dècada del XIX va tenir l’habilitat de trencar el tipus des del seu interior, sense necessitat d’artefactes. La seva obra s’engloba dins del que la Història de l’Art ha anomenat Art Nouveau i que, els catalans, en diem Modernisme. Sí, efectivament, Gaudí no va ser l’inventor d’aquest estil, com moltes persones d’aquí afirmarien amb tota seguretat. Sense desmerèixer per a res al geni català, reitero el que havia esbossat en un comentari anterior: tant mirar-nos el melic ens ha fet desconèixer, a molts, tot allò valuós que no és exclusivament nostre.

I és que, efectivament, la creació d’Horta és impressionant. Sense entrar en un anàlisi exhaustiu de les particularitats de cada obra, el treball minuciós dels nous materials, l’equilibri entre allò petri, el vidre i el metall i, sobretot, el flux nerviós i enèrgic que transmeten tots els elements. Com si es tractés d’una pedra que cau sobre un estany d’aigua, a on hi floten un petit vaixell de paper i unes quantes fulles seques, tot inicia un moviment oscil·latori: tot moviment és causa i conseqüència de l’anterior. I tot té un origen comú. Així és com Horta fa una dialèctica de cada cosa amb el tot.

Tanmateix, la simplificació d’aquest personatge en un sol paràgraf s’ha de considerar sempre una cosa imprecisa i reduccionista, però escaparia del tema parlar-ne en profunditat –potser en una altra ocasió-. Per altra banda, aquestes particularitats o variacions del tipus d’habitatge residencial també són una forma de configurar ciutat i de donar caràcter.

Al cap i a la fi Brussel·les és tot: és Horta i és l’European Quartier. És la Grand Place i els seus edificis residencials. Cada espai construït, producte d’allò humà. I tot el patrimoni immaterial, tot allò que fa de sostenidor de la ciutat, les persones que hi viuen i també les que es troben de pas. Territori de tots i de ningú. Tot plegat, configura una ciutat única. No és una ciutat qualsevol, ja ho he dit al principi.

La valoració de tot plegat no deixa de ser infinitament personal, és a dir, tot allò que allà he copsat i he sentit per totes les vies possibles per on un pot sentir. Només han estat tres dies. La visió doncs no pot ser absoluta. Per altra banda, el viure allà tampoc em legitimaria a donar-la. El text que aquí es presenta només és un intent de posar ordre a tot allò que he recollit i, alhora, també a les frases inconnexes del meu bloc de notes –acompanyant inseparable durant tot el viatge-. Tot plegat ha valgut la pena.

A mi padre

Paco: es lo único que encuentro apropiado para empezar; para romper el vacío. El vacío de esta página en blanco. Mi vacío.

Quiero escribir sobre ti, sin obviedades. Sin pretender hacer de esto un homenaje póstumo, ni nada parecido. Solo un discreto recordatorio.

Sin embargo, soy absolutamente incapaz de decir nada. No porque no sepa de ti. Simplemente porque toda palabra resulta sumamente imprecisa. Porque a todo adjetivo no puedo evitar encontrarle un sentido genérico que no puede expresarte. Porque ni una sola palabra, ni nada puede contenerte. Todo tiene una vacuidad inmensa. No veo más que letras, que manchas sobre un fondo blanco, pero nada, absolutamente nada puede ni siquiera dilucidar una sombría imagen de lo que fuiste. Y sin embargo, tu ausencia te hace presente con una claridad con la que no podía verte antes.

Todos los que te hemos conocido sabemos cómo has sido. Pero sin embargo, nadie coincidirá en lo mismo. Y aún teniendo todos razón, ninguno acertará en decirlo. Porque has sido en ti y has sido en nosotros, y en nosotros sigues siendo. Así, no voy a decir nada de ti, y a la vez quiero decirlo todo; solo de un modo, del único posible: haciendo de estas palabras una música que haga aflorar lo que de ti vive en cada uno de los que estuvimos a tu lado; una luz que ilumine cada rincón de nuestras vidas donde tu estás presente; cada fragmento en el que somos algo tuyo.

Si he tocado la tecla que ha hecho vibrar tu recuerdo en alguien, estas palabras, al fin, habrán tenido sentido. Espero haberlo logrado, Paco.